El debat intern més transcendental de la CUP, des de baix

BarcelonaEl 27-S al Casino l’Aliança del Poblenou l’ambient no era d’eufòria. La CUP havia triplicat escons, però el fet de ser clau per garantir la governabilitat i la investidura d’Artur Mas va tenyir l’ambient de transcendència. “Quin marró”, se sentia per tot arreu. I és que, si bé s’havien marcat el repte de ser “decisius”, no esperaven que dels seus vots -en concret, del seu sí- depengués la investidura. Aquesta setmana han oficialitzat el seu veto a Mas, votant no en els dos debats d’investidura.

La CUP no és un partit com els altres. La seva tradició municipalista -els nuclis històrics de Sant Pere de Ribes i Arbúcies en són la llavor- i el caràcter assembleari els allunyaven de les grans institucions, fins que el 2012 van decidir (per la mínima) fer el salt al Parlament. Des d’aleshores s’han esforçat a reivindicar la seva essència -sovint, diuen, “banalitzada” pels altres partits-. Més enllà de parlar en femení i vestir amb samarretes reivindicatives, els cupaires presumeixen d’haver revolucionat les dinàmiques polítiques i parlamentàries. Tenen una altra lògica.

De fet, l’últim argument per no investir Mas és perquè és una decisió de les assemblees, els espais en què la CUP delega la presa de decisions, que se solen prendre per consens. Davant la responsabilitat de la decisió, s’aferren al compromís amb els votants i, sobretot, els militants. Mantenir les bases “cohesionades” és una prioritat, però admeten que les “pressions” a l’hora de negociar no ho posen gens fàcil. “Podem perdre vots si no investim Mas, però, si ho fem, trenquem les assemblees”, reflexiona un membre de la CUP.

Ara bé, tot i que els diputats intenten mantenir un discurs sense cap escletxa sobre la investidura, els militants (l’última dada és que n’hi ha 1.325) no són un bloc granític. Ni de bon tros. La CUP forma part de l’esquerra independentista, un moviment polític format per diverses organitzacions -com els joves d’Arran, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, l’antirepressiva Alerta Solidària i el sindicat COS-, que pretenen representar els diferents sectors socials de les classes populars. A més, existeix Poble Lliure -hereu de l’MDT- i Endavant, dues organitzacions polítiques que -tot i que no enquadren la majoria de militants- actuen dins la CUP com a corrents. Les diferències entre els sectors passen, entre altres aspectes, pel posicionament davant les eleccions (Endavant considera secundari el front electoral) i per la necessitat de prioritzar esforços en els moviments socials -Endavant- o en la ruptura independentista -Poble Lliure-. D’altra banda, el partit trotskista En Lluita ha entrat a la CUP i també actua com a sector, com ho fa Unitat Popular Catalana, que és més aviat un grup d’afinitat de militants organitzats de manera més informal. Cal no oblidar tampoc la Crida Constituent, el paraigua que agrupa les organitzacions que es van presentar aliades amb la CUP, com les trotskistes Lluita Internacionalista i Corrent Roig o forces locals, amb veu a l’activitat al Parlament.

Tot i no ser un espai monolític, si en una cosa hi ha unanimitat a la CUP és en el fet que Mas no eixampla la base social independentista, per la vinculació amb les retallades i els casos de corrupció que sacsegen CDC. A més, no s’acaben de creure que hagi enterrat la “lògica autonomista” i aposti sense complexos per la independència. Més enllà d’això, però, reconeixen que “no hi ha consens” ni en qui ha de ser l’alternativa -han posat sobre la taula el nom de Raül Romeva- ni en quina hauria de ser la decisió a prendre en cas que les negociacions s’encallessin i s’hagués d’escollir entre Mas o unes noves eleccions. “Aquí patiríem”, admet un membre destacat del partit.

Ningú amaga que entre les bases “hi ha debat” sobre com desbloquejar la investidura. Una paleta de grisos que va des de qui sosté que, per mantenir la “coherència” de la formació, no s’hauria d’investir ningú de CDC, fins a veus que s’obren a fer president Mas si, a canvi, garanteix les 53 mesures socials urgents exigides. L’alcalde d’Argentona (Maresme), Eudald Calvo, explica que, encara que investir Mas és una “línia vermella”, si es donen certs “condicionants” -com garantir l’aplicació del pla de xoc-, la CUP podria “valorar i ponderar” el suport. “El problema és que fins ara Convergència no ha cedit gens”, lamenta.

En aquesta partida, els d’Antonio Baños afirmen que tenen dos asos a la màniga: el control dels tempos -JxSí vol tancar un acord abans de la campanya del 20-D, mentre que la CUP negocia lliure de pressió, ja que no hi concorre- i el rebuig a qualsevol parcel·la de poder. “No volem cap conselleria, cap càrrec”, afirmen des del secretariat, i revelen el “desconcert” de CDC, acostumada a “oferir intercanvis de poder” a l’hora de pactar. Sense atrevir-se a augurar l’escenari que hi haurà d’aquí dos mesos, guarden cert optimisme. I avisen: passi el que passi ho decidiran, com sempre, les assemblees.

Com es prenen les decisions a la CUP?

Assemblees locals

Formades pels militants i simpatitzants, són la peça bàsica de l’estructura de la CUP. El 2013 hi havia 109 assemblees locals i 1.325 militants. Per coordinar-se, s’agrupen en 13 assemblees territorials.

Consell polític

És l’intermediari entre les assemblees locals i el secretariat nacional i està format per uns 60 representants de les 13 territorials. Es reuneix un cop al mes.

Secretariat nacional

Format per 15 persones que es renoven parcialment cada dos anys, és qui gestiona el dia a dia i executa les decisions del consell polític.

Assemblea nacional

Formada per tots els militants, se celebra com a mínim un cop a l’any per definir les línies estratègiques, aprovar els estatuts i pressupostos, i cada dos anys per renovar els membres del secretariat.

Grup d’acció parlamentària

És l’equip que planifica i controla la feina dels diputats i el pont entre les comissions sectorials i els càrrecs electes, obert a l’entorn de la CUP.