Els intel·lectuals espanyols donen l'esquena a l'1-O

MadridEls espais informatius espanyols acompanyen sovint qualsevol menció al referèndum de l’1 d’octubre amb l’adjectiu il·legal. El marc mental que s’ha imposat mediàticament, calcat fins i tot en les paraules al del govern espanyol, és que la celebració de la consulta sobre el futur polític de Catalunya és equivalent a “atracar un banc”, explica el sociòleg Ignacio Sánchez Cuenca. Com a conseqüència, a l’Estat hi ha molt poques veus que el defensin públicament. Gairebé ningú en l’esfera política gosa fer-ho. Tampoc entre els tertulians o periodistes. Pel que fa als intel·lectuals, els que s’aparten del discurs majoritari es poden comptar amb els dits d’una mà.

Veus com l’escriptor gallec Suso de Toro, el politòleg Ramón Cotarelo o el també politòleg Jaime Pastor són dels pocs que ho han fet, defensant el dret a decidir de Catalunya, fins i tot per sobre de l’ statu quo de la legalitat espanyola. Tot i així, o precisament per això, ho han fet des de fora dels grans mitjans de comunicació, que no recullen a les seves pàgines o a les seves pantalles gaires opinions dissidents. Això porta a alguns experts com Cotarelo a parlar d’una “espiral del silenci” [vegeu entrevista a la pàgina següent], perquè les veus que volen sortir d’aquest guió o són silenciades, o se silencien soles abans de ser apartades dels mitjans.

“Quan tot el sistema dels mitjans de comunicació té una consigna i és unànime, significa que si surts d’aquest consens t’assenyalen i et castiguen”, explica De Toro. El politòleg Pablo Simón, partidari del reconeixement de Catalunya com a nació i d’una eventual votació, però no de l’1 d’octubre com a manera de resoldre el problema, nega l’existència d’aquesta espiral del silenci: “Si existeix és en la tria dels col·laboradors, però cal tenir en compte que per tenir tertúlies plurals a tot l’Estat, amb la correlació de forces actual, la defensa de l’1-O ha de ser minoritària”.

En tot cas, aquesta construcció del discurs unànime té una explicació política, que segons l’escriptor gallec es troba en la “voluntat de Madrid de mantenir el poder”, que coincideix amb uns interessos propis “de la cort”, i en els quals coincideixen les empreses de l’Íbex-35, les de comunicació i la classe política. Això ha contribuït, segons De Toro, a caricaturitzar el Procés: “Van deslegitimar la demanda cívica catalana i van continuar titllant la ciutadania catalana d’ideològicament fanàtica i també d’interessats, seguint l’estereotip que els catalans volen una mica més de diners, com en l’època de Pujol. Aquesta construcció ideològica actua sobre l’opinió pública i sobre els intel·lectuals. És còmoda i fàcil d’acollir-s’hi”.

Fins i tot els intel·lectuals que en el passat han defensat genèricament el dret a decidir, i la necessitat d’una consulta pactada, han rebaixat la intensitat en la defensa de l’1 d’octubre, arraconant-lo al terreny de la radicalitat. “A Espanya regeixen tots els tabús: no es pot parlar de Franco, del rei, del paper que juga Madrid, ni de la unitat d’Espanya. És una societat adoctrinada, conduïda i que viu sota la por a la llibertat, a ser lliure”, rebla De Toro.

En el fons del debat hi ha una dicotomia entre els valors de la legalitat i els de la democràcia. I, en aquest debat, la majoria han optat per defensar la primera, com el president espanyol, Mariano Rajoy. “Si dones suport a l’1 d’octubre estàs donant suport a la desobediència civil. És dinamitar el consens de la Transició”, afirma Simón. Sánchez Cuenca ho considera “una visió molt estranya de la democràcia que en altres països és diferent”, ja que l’opinió de la gent preval sobre la legalitat, però s’explica per “una tradició molt llarga, com les sentències del TC sobre Catalunya o la llei de reforma política, que consideren que la llei està per sobre de qualsevol altre valor”.

Més suport genèric

Fora d’aquesta desobediència, la nòmina d’intel·lectuals espanyols favorables al dret a decidir s’amplia, amb veus que van des de periodistes i creadors d’opinió, com Iñaki Gabilondo, a persones del món de la cultura, com l’actor Carlos Bardem i el seu germà Javier, o fins i tot l’entrenador de futbol Vicente del Bosque. En el terreny acadèmic, el referèndum pactat també compta amb defensors, com el jurista Javier Pérez Royo, i fins i tot qui va ser president del Consell d’Estat Francisco Rubio Llorente estava a favor del reconeixement de la nació catalana.

Però l’1-O està gairebé orfe. No té padrins ideològics. Tot i això, la situació algun dia “canviarà perquè un terç dels menors de 40 anys espanyols estan a favor” de reconèixer Catalunya com a nació, diu Sánchez Cuenca.