Inés Arrimadas: la garantia que l’herència de Rivera perviu
BarcelonaDurant molt de temps Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) ha despertat el suport unànime dels seus. A l’ombra d’Albert Rivera, la portaveu de Cs al Congrés s’havia construït una imatge carismàtica i sense arestes. Però liderar també vol dir significar-se. En els quatre mesos en què ha portat provisionalment el timó del partit ha hagut de prendre part, i ho ha fet aixecant la bandera del continuisme i tancant-se en banda a les demandes del sector crític. Crescuda en l’hiperlideratge de Rivera, continua sent disciplinada amb l’estratègia del seu antecessor. I davant la crisi que ha partit la formació per la meitat, opta per imitar el seu mestre.
“Ella arriba al Cs post-Libertas”, apunta un càrrec, rememorant el moment en què dos dels tres diputats de la formació al Parlament van dimitir en protesta per la coalició amb aquesta formació d’extrema dreta. “Llavors Rivera era contínuament qüestionat, assetjat per les lluites de poder”, explica. Després d’aquest fracàs, Rivera es va presentar a unes primàries que va vèncer, es va blindar en la cúpula del partit i va iniciar una etapa de creixement electoral. I Arrimadas entra a Cs el 2011, en ple ressorgir del partit.
Rivera de seguida s’hi fixa. Feia temps que buscava un alter ego a la formació. Primer havia de ser Esperanza García, però la seva marxa al PP va obrir la porta a Arrimadas. “Tenia una imatge fresca i no tenia por del debat”, apunta un company, que recorda que llavors -quan Cs encara es definia com a “socialdemòcrata” als estatuts- ja defensava mesures de “dreta liberal”.
Llicenciada en dret, fins que va implicar-se amb Cs mai havia estat activa políticament, ni tan sols havia anat a una manifestació. Tota la seva experiència en aquest àmbit està lligada a la del seu padrí, però la seva trajectòria ha sigut fulgurant: de portar la secretaria de joventut va passar a les llistes a les autonòmiques del 2012, i el 2015 ja era la número u de Cs a Catalunya. “No s’ho va creure fins que va obtenir un bon resultat, 25 escons -recorda una font-. Llavors va començar a mostrar fusta de líder”.
Mentre estava sota la cúpula de Rivera i el petit grup de Cs que prenia les decisions, Arrimadas les va acatar sempre. Durant l’únic debat amb el seu principal contrincant a les primàries, Francisco Igea, va exhibir aquesta manera d’entendre el partit, des de la més estricta verticalitat. “Si no guanyes -li va dir-, vull que et comprometis a no criticar Cs i no anar als mitjans a dir que estem morts, que som antidemocràtics o que tenim meningitis”.
L’estratègia
Fins ara, per tant, ha pres poques decisions estratègiques. A Catalunya va rebre crítiques internes per la seva actitud “immobilista” al Parlament després del 21-D. “Ara no l’hem de cagar”, és una de les frases que se li recorden. A mitja legislatura va decidir -segons diverses fonts, sense el vistiplau de l’executiva- abandonar el Parlament per ser diputada al Congrés. Això li va generar tensions amb Rivera en els últims mesos, segons apunten les mateixes veus. La seva primera directriu estratègica després que el seu antecessor dimitís han sigut les coalicions electorals amb el PP, una decisió que ha generat un fort descontentament intern. Malgrat això, ella ha mantingut la decisió, tal com sempre va fer Rivera.
