El repte de la unitat independentista

JxCat: entre la promesa electoral i el pla B al president

JxCat ha demostrat ser un artefacte electoral d’èxit. Amb un sol missatge -“Puigdemont, el nostre president”- i el fitxatge d’independents fins ara aliens al món convergent, la llista va aconseguir duplicar les perspectives electorals del PDECat i mantenir contra tot pronòstic el lideratge de l’independentisme davant d’ERC per poc més de 10.000 vots. Però després de les eleccions, un cop constatat que l’Estat no afluixa, JxCat té el repte de demostrar que el seu projecte va més enllà de Puigdemont i no és un castell de cartes.

Malgrat que ho va prometre en campanya, el president no ha tornat, continua a Bèlgica, i la possibilitat d’investir-lo a distància cada cop és més complicada arran de la pressió judicial de l’Estat, la negativa d’ERC d’assumir conseqüències penals per una investidura que no sigui “efectiva” i les veus del PDECat que demanen distensió. De fet, els missatges privats del president a Toni Comín lamentant, el dia de l’ajornament del ple, que els haguessin “sacrificat” són un indicador de la dificultat que té JxCat de complir la seva única promesa electoral: el retorn del president. Davant d’això, la cohesió de la llista al voltant de Puigdemont es manté intacta públicament -“No hi ha pla B”, insisteixen-, però en els pròxims dies es posarà a prova la unitat del grup parlamentari. Els diputats afins al PDECat comencen a dubtar de portar l’estratègia de Puigdemont fins al final pagant fins i tot el preu d’unes noves eleccions. Uns comicis que l’entorn del president sí que té en compte, sobretot si aconsegueixen visualitzar que és impossible tornar-lo a investir per culpa de l’Estat o perquè ERC verbalitza clarament la seva negativa.

Ara bé, fins i tot des del nucli dur es comencen a admetre les limitacions d’aquesta estratègia sobretot perquè allargaria més l’aplicació del 155 i ja hi ha veus dins d’aquells que continuen treballant al Govern que demanen evitar nous comicis. En l’escenari de presentar una alternativa a Puigdemont -que els diputats que piloten JxCat es neguen a considerar-, guanya força Jordi Sànchez, empresonat a Soto del Real, número dos del president i ben vist per tots els sectors, també pel PDECat. Els partidaris d’aquesta opció creuen que seria una manera de mantenir el pols amb l’Estat, perquè tot i donar un altre paper a Puigdemont s’investiria un diputat pres. Ara bé, altres veus repliquen que, si es tracta de rebaixar la tensió, prefereixen un nom nou que no tingui càrregues judicials com ara el d’Elsa Artadi, distanciada, però, de la cúpula del PDECat.

De la unilateralitat del 27 d’octubre a la prudència per recuperar les institucions de manera efectiva

ERC ja no és aquell partit que el 2008 s’esbatussava en públic. Ara, quan n’hi ha, la roba bruta es renta a casa. I malgrat que la direcció hagi quedat tocada des que el president, Oriol Junqueras, va entrar a la presó ara ja fa tres mesos, continua determinada a semblar un partit sense escletxes.

El 27 d’octubre hi havia militants -fins i tot consellers- que no eren partidaris de la declaració d’independència i plantejaven que la millor opció era convocar eleccions. Però, a diferència del PDECat, ningú es va moure. ERC va sortir en bloc a pressionar Carles Puigdemont tant a les xarxes com als mitjans per evitar que cedís als designis de la Moncloa i convoqués uns comicis que -pensaven- afeblirien l’independentisme. Fins i tot van amenaçar de deixar el Govern de manera immediata. Es van repartir els rols i van actuar com un equip cohesionat per assolir el seu objectiu, malgrat que eren conscients que no hi havia pla per a l’endemà: el Govern havia decidit que no defensaria la República proclamada.

Quatre mesos després, la situació ha canviat completament. Ara són els republicans els que adverteixen de les conseqüències de la desobediència. Però, com el 27 d’octubre, defensen la nova posició pràcticament a l’uníson. “Cal una investidura efectiva que acabi amb el 155”; “Ni Puigdemont ni Junqueras són imprescindibles”; “Un no president no val cap pres polític”... Torna a funcionar la jerarquia i el missatge es trasllada com si el partit hagués defugit sempre la unilateralitat. “Sempre hem apostat pel diàleg”, deien en campanya. Una expressió que, certa, intenta fer oblidar que aquell 27 d’octubre només estaven disposats a acceptar una DUI que sabien que no seria efectiva.

També va generar dubtes el 21-D. Diversos alcaldes van arribar a fer declaracions sornegueres sobre la convocatòria , assumint que el partit la boicotejaria. Res més lluny de la realitat. Pocs dies després, la direcció va acceptar que ERC es presentaria i aquells alcaldes van tancar files amb l’executiva per seguir demostrant unitat. Esquerra continua presentant-se com un partit homogeni, almenys en les declaracions públiques, malgrat que ja hagi començat a patir algunes -poques- baixes internes per la tebiesa del nou discurs. L’estratègia defuig el conflicte i té ben present la repressió de l’Estat. Amb Junqueras a la presó i diputats com Carme Forcadell, Raül Romeva i Dolors Bassa en llibertat condicional, els republicans no estan disposats a posar-los en perill per pur simbolisme.

La CUP tanca files amb Puigdemont per seguir amb la via unilateral

Els 10 diputats que la CUP va obtenir el 2015 van donar-los la clau de la investidura. Una clau enverinada, perquè el debat al voltant d’Artur Mas va fer aflorar la pugna entre els dos sectors de l’esquerra anticapitalista encarnats bàsicament en Poble Lliure i Endavant. Amb la pèrdua de sis diputats el 21 de desembre, els cupaires han reduït la seva capacitat d’influència, però continuen sent decisius per garantir la majoria independentista. Aquesta vegada, però, els anticapitalistes s’han conjurat per no mostrar fissures internes. Ja es van curar en salut durant la campanya, quan Carles Riera va repetir una vegada i una altra que no els importava a qui investien, sinó el programa de govern que portava al darrere i que havia de ser, sí o sí, “netament republicà”.

Aquesta posició, però, ha virat a mesura que han anat passant els dies. Els cupaires tanquen ara files al voltant de la figura de l’actual president. “No investirem cap altre candidat que no sigui Carles Puigdemont”, deia fa una setmana la diputada Natàlia Sànchez després del consell polític que va celebrar l’organització a la seu de Barcelona. De fet, els anticapitalistes van anunciar que no participarien en un ple que servís per investir un altre candidat que no fos Puigdemont. La postura demostra l’aposta clara per la via unilateral que comparteixen tots els sectors de la CUP. La unitat en aquest punt és evident, però els punts de fricció entre els tradicionals sectors de la CUP continuen sent en l’estratègia a seguir per aconseguir la “materialització de la República”. Mentre Poble Lliure aposta per aprofitar la presència institucional i que la CUP actuï com un element de pressió perquè JxCat i ERC no renunciïn a la República, Endavant s’inclina per fer pressió des del carrer amb la complicitat, per exemple, dels Comitès de Defensa de la República (CDR). Així, just després del 21-D, Poble Lliure va defensar obertament que la CUP entrés dins un govern de concentració, sempre que apostés per fer la República. Des d’Endavant, però, no comparteixen aquesta posició i, fins i tot, van emetre un comunicat en què dubtaven d’una estratègia institucional sòlida de l’independentisme per aplicar els resultats de l’1-O i del 21-D.

La CUP haurà de gestionar els pròxims mesos amb un secretariat nacional renovat -la militància l’ha de votar en els pròxims dies- al qual els dos sectors de la CUP han decidit presentar candidatures per separat.