La incomoditat del PSC amb la reforma de la sedició

MadridEl PSC passa per un bon moment, el millor des dels tripartits, després d’haver superat la travessa del desert que li va suposar el Procés, amb totes les escissions i fugues que el van deixar amb la pell i l'os. Ara és la primera força al Parlament (i amb perspectives de participar d’alguna manera en la governabilitat), ocupa llocs molt rellevants a l’executiu de Sánchez (ministeris de Transport i Cultura, secretaria d’estat de comunicació), a l’aparell de l’Estat (Renfe, Aena, Indra...) i al PSOE (portaveu al Senat), i té bones expectatives de cara a les eleccions municipals, amb Barcelona entre cella i cella. 

Tot i això, els socialistes catalans no han reaccionat amb un excés d’entusiasme a l’acord entre el PSOE i ERC per la derogació de la sedició. Lluny de fer pedagogia a favor de la distensió, el seu mateix primer secretari, Salvador Illa, s'ha afanyat a dir en públic que la reforma no és cap “desjudicialització”, al contrari, sinó que recull els fets del 2017, i en privat no oculten certa incomoditat. Per què?

Bàsicament hi ha dos motius que els preocupen. El primer és que temen el desgast que l’anunci pugui produir en una part del seu electorat que havia migrat a Ciutadans i que ara ha tornat, però que manté una forta hostilitat contra l’independentisme. També els preocupa que el PSOE pugui patir aquest mateix desgast en zones on ara governa però on l’anticatalanisme és molt viu, com ara el País Valencià o l’Aragó.

També hi ha un altre factor que els incomoda, i és el protagonisme d’ERC en tota aquesta operació. “Les lleis d’Espanya no es poden redactar a la seu d’ERC”, repeteix una vegada i una altra Alberto Núñez Feijóo, un missatge que arriba a les llars socialistes a través dels mitjans amb seu a Madrid. Amb ERC el PSC hi manté una relació molt complicada, “esquizofrènica” en paraules d’una dirigent socialista. Per una banda són socis a Madrid i volen que continuï donant suport a Pedro Sánchez, però per l’altra competeixen per l’hegemonia a Catalunya.

Conscient que s’ha de separar una cosa de l’altra, i per evitar les suspicàcies entre els dos partits, Pedro Sánchez ha apartat el PSC de la carpeta catalana i ha nomenat Félix Bolaños com a plenipotenciari. En les negociacions amb ERC hi participen tres membres de cada partit. “Però darrerament el 3 a 3 s’ha convertit en un 3 a 1”, explica un dirigent republicà. I aquest un és Bolaños.

L’exemple de Duran

Per entendre el malestar del PSC s’ha de partir de la base que els socialistes catalans tracten els republicans amb un punt de condescendència a Madrid. No els consideren uns actors polítics a l’altura de l’antiga Convergència i Unió. “Abans amb Duran Catalunya era més respectada, i a la Moncloa li posaven la catifa vermella”, comenta un alt càrrec del PSC.

Per tant, tot allò que pugui ser percebut com un èxit negociador per ERC no deixa de ser un problema per al PSC, que ja va patir la mateixa síndrome a l’època, precisament, de CiU. Felipe González també va sacrificar en el seu dia el PSC per tractar directament amb Jordi Pujol, i els socialistes catalans no van tenir més remei que acceptar el rol de convidats de pedra. 

Les ganes del PSC

El PSOE és una maquinària molt pragmàtica, i molt per sobre de recuperar la Generalitat, per a Sánchez és prioritari mantenir el govern espanyol. I la demoscòpia indica que ERC continuarà sent un soci necessari, potser fins i tot més que ara, després de les pròximes eleccions espanyoles.

Aquesta setmana ERC ha de presentar la seva particular llista del peix al cove dels pressupostos, tot i que tothom sap que el peix gros, el desllorigador principal, era la derogació de la sedició. El PSC callarà i s’aguantarà, de moment, les ganes que té de saltar a la jugular dels republicans al Parlament. Per falta de ganes, però, no serà.