Les 10 incògnites del 2015

BarcelonaSi el 2014, any del Tricentenari, havia de representar el moment culminant del procés sobiranista, el 2015 es perfila, ja ara, com un any tant o més transcendent i farcit d’interrogants que, en funció de com es resolguin, poden sacsejar el mapa polític català i espanyol. El 2015 probablement no hi haurà hagut temps de tancar la gran carpeta del procés, però sí que pot quedar-ne orientat definitivament el rumb. Tot estarà condicionat per com es dirimeixin les grans incògnites que s’albiren.

S’HAURÀ FET LA CONSULTA?

La solució al primer dels interrogants ajudarà a clarificar els escenaris de l’any que ve. L’Estat ha advertit que pensa curtcircuitar la consulta del 9 de novembre i a la Generalitat saben que les possibilitats que el Tribunal Constitucional (TC) l’autoritzi són remotes. En l’hipotètic cas que s’arribés a celebrar i s’imposés amb claredat l’opció independentista, el Govern d’Artur Mas faria valer la potència política del resultat -no vinculant jurídicament- per negociar amb Madrid la desconnexió catalana. Un resultat poc decantat complicaria el procés però no l’aturaria, mentre que un de contrari a l’estat propi directament l’enterraria. Si l’Estat veta el 9-N, Mas reunirà el bloc sobiranista per fixar l’estratègia a seguir. El president no és partidari de forçar les urnes sense el vistiplau del TC, però ERC, ICV-EUiA i la CUP no volen posar-ho tan fàcil a l’Estat i demanen tibar la corda. El procés català entraria en el que Mas anomena “una nova fase”, que passaria per preparar el país per fer un salt qualitatiu per avançar cap a la independència.

ES FORMARÀ UN GOVERN Ciu-erc?

A finals de juliol, Mas va proclamar crípticament que a la tardor caldrà prendre “grans decisions”. No va voler revelar-les i va deixar que es reobrissin les especulacions sobre una implicació més gran d’ERC en la governabilitat per empènyer el procés. A ERC no els entusiasma la idea d’un govern d’unitat, i menys després del terratrèmol polític generat pel cas Pujol, però tampoc s’hi tanquen en banda si és per garantir que els catalans podran votar. Una coalició CiU-ERC com a resposta a la prohibició del 9-N seria, en tot cas, un primer pas per encarar el següent (i definitiu) pols amb Madrid.

HI HAURÀ PLEBISCITÀRIES?

Ho ha reiterat Mas públicament: “L’únic pla és votar”. Si l’executiu de Mariano Rajoy no permet fer-ho en format referèndum, el president es guarda la carta d’unes eleccions al Parlament en què les llistes sobiranistes es presentin amb el compromís explícit de tirar endavant l’estat propi. A Convergència hi voldrien concórrer amb una “llista de país”, semblant a la que proposaven per a les eleccions europees i que ja llavors ni Unió ni els republicans van veure clara. Per Mas és essencial la llista unitària: ara per ara, amb CiU caient a les enquestes, presentar-se amb aquestes sigles als pròxims comicis seria assumir un alt risc de quedar per sota d’ERC i perdre el lideratge del procés.

Però els d’Oriol Junqueras no se’n refien i exigiran, si els arriben a oferir una candidatura unitària, garanties plenes que el programa inclogui inequívocament una declaració d’independència si s’obté una majoria suficient al Parlament. Mas no descarta avançar les plebiscitàries a abans del 2016. Guanya pes la possibilitat de fer-les a principis de l’any vinent -abans de les eleccions municipals del maig- o fins i tot a la tardor, gairebé en paral·lel a les generals que haurà de convocar Rajoy. El calendari electoral condicionarà un aspecte bàsic per a la Generalitat: els pressupostos. ERC ja va advertir que els comptes del 2014, que va ajudar a aprovar, havien de ser els últims de la Catalunya autonòmica. Probablement el Govern es veurà obligat a prorrogar els del 2015.

ES REFUNDARÀ CDC?

El cas Pujol i la davallada constant als sondejos han deixat tocada la moral al partit de Mas. A la cúpula ja parlen de “refundar” la formació, tot i que s’ha descartat accelerar-ne els tempos per evitar obrir un meló potencialment desestabilitzador a les portes d’afrontar el repte del 9-N. Provisionalment, Mas ha designat un equip directiu de transició encapçalat per Josep Rull, amb cares noves com Mercè Conesa i amb pesos pesants com Francesc Homs, Jordi Turull i Lluís Corominas. Seran els encarregats de pilotar la formació fins a un congrés de refundació que encara no té data. Algunes veus del partit suggereixen fer-lo després de les municipals, però el que ho condicionarà tot serà el calendari de les plebiscitàries.

Quin abast ha de tenir aquesta renovació? Ningú descarta que les sigles de Convergència Democràtica de Catalunya, les mateixes que Jordi Pujol va ajudar a fundar l’any 1974, acabin sepultades sota una nova denominació que simbolitzi la nova etapa. El debat intern estarà marcat pel grau de renovació de cares i de projecte ideològic. El futur conclave hauria de deixar definit quins poden ser els perfils que substituiran Mas quan decideixi fer un pas enrere.

QUÈ FARÀ DURAN?

Des que Mas va decidir posar-se al timó del procés sobiranista el 2012, les relacions entre CDC i una Unió que subscriu l’autodeterminació però no la independència no han parat d’aguditzar-se. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van pactar, en vigílies de les últimes eleccions catalanes, anar junts fins a la consulta. I estan a punt de complir-ho. Ara bé, la perspectiva d’unes plebiscitàries podria ser el detonant d’una ruptura que fins ara mai s’ha acabat concretant malgrat els vaticinis. Duran ha deixat clar que no se sentiria còmode amb unes eleccions plantejades en aquests termes, i menys si ha de fer costat a una llista amb ERC encaminada a fer realitat el projecte independentista.

Al mateix temps Duran ha patrocinat en els últims mesos dos moviments clau dins d’Unió: ha promogut la figura de Ramon Espadaler com a possible successor seu al partit i està mirant de teixir una xarxa civil de suport a un espai de centre polític que ajudi a ressituar CiU en la “centralitat” que, a parer seu, ha perdut acostant-se als plantejaments d’ERC. Duran ja ha anunciat que farà una conferència ideològica al novembre, en ple terrabastall per les conseqüències del 9-N.

QUÈ PASSARÀ A LES MUNICIPALS?

Passi el que passi, les eleccions municipals seran clau. Si no hi hagut 9-N ni plebiscitàries, seran el primer test a les urnes dels partits sobiranistes, que fins i tot podrien presentar-se a molts llocs sota un mateix paraigua per atorgar així un aire plebiscitari a la cita electoral. La idea que tenen als partits és la de repetir l’efecte que van tenir les municipals de l’any 1931, que van propiciar la caiguda de la monarquia borbònica i l’adveniment de la República. Calculen que si la majoria sobiranista és aclaparadora i inclou els governs de les principals ciutats, amb Barcelona al capdavant, i el de les quatre diputacions, el procés sobiranista pot rebre un impuls definitiu des de la base municipal.

Una altra possibilitat és fer coincidir les eleccions municipals amb les plebiscitàries, però aquesta opció té detractors entre els alcaldes dels principals partits.

A Barcelona caldrà estar atent al fenomen Guanyem i al pols entre Xavier Trias i Alfred Bosch per l’alcaldia. I a la resta d’Espanya serà interessant veure si el PP perd al País Valencià, les Balears i Madrid.

CREIXERÀ L’ESQUERRA ALTERNATIVA?

Totes les enquestes apunten a un creixement de les candidatures de l’esquerra alternativa. El fenomen Podem està revolucionant el panorama espanyol, mentre a Catalunya comparteix espai amb la CUP, Procés Constituent i amb plataformes municipalistes com ara Guanyem, que encapçala una icona dels moviments socials com Ada Colau. Els escàndols de corrupció i la crisi econòmica han posat en qüestió el sistema i alimenten el vot a aquestes candidatures. La incògnita és si aquestes formacions podran gestionar el creixement de les expectatives electorals tot mantenint l’esperit fundacional i sense repetir els vicis dels partits tradicionals. En el cas català, aquest moviment es barreja amb el procés sobiranista. La CUP i Procés Constituent són clarament independentistes, mentre que Podem està a favor de la consulta però no recomana cap vot concret.

ES REFARAN EL PSOE I EL PSC?

El PSOE i el PSC han agafat camins diferents per mirar de superar la crisi en què estan immersos. El PSOE ha renovat el lideratge i ha apostat per una cara nova, Pedro Sánchez, en un intent de girar full de l’època Rubalcaba i competir amb més garanties amb IU i amb formacions emergents com Podem. Les enquestes encara no han recollit l’ efecte Sánchez, però el seu discurs ortodox de suport a la monarquia i obert a pactes amb el PP en qüestions com el 9-N fa preveure pocs canvis en la línia del PSOE i, per tant, és difícil que pugui recuperar els desencantats.

El PSC no tan sols no ha canviat de rumb sinó que ha apostat per un dirigent amb tres dècades a primera línia com Miquel Iceta per dirigir les regnes del partit en el seu pitjor moment. El primer efecte Iceta ha sigut el d’augmentar l’autoestima del partit de portes endins, molt baixa en l’última etapa de Pere Navarro, però no ha pogut evitar la fuga dels crítics, com Joan Ignasi Elena, que al novembre crearà un nou partit amb el NECat d’Ernest Maragall i que pot acabar confluint amb el Moviment Catalunya de Marina Geli, Antoni Castells i Montserrat Tura. Iceta espera que Mas fracassi amb el 9-N per deixar pas a un altre cap de cartell, com ara Núria Parlon.

QUIN SERÀ EL PRÒXIM GOVERN ESPANYOL?

Un dels arguments que fa servir CiU per voler ajornar les plebiscitàries fins al 2016 és que el pròxim govern espanyol serà molt més feble que l’actual perquè no tindrà majoria absoluta. Les eleccions tocarien al mes de novembre, però Rajoy les pot avançar o fins i tot deixar-les per a principis del 2016 si considera que això el beneficia. Un argument per avançar-les a abans de les municipals seria evitar anar a les generals havent perdut bastions com València i Madrid. Un motiu per no fer-ho és esperar que l’economia millori. Sigui com sigui, el pròxim Congrés de Diputats estarà més atomitzat i és molt difícil que hi hagi majories absolutes. En aquest sentit s’albiren tres possibilitats: una aliança PP-UPyD-C’s, que tindria un caràcter fortament espanyolista, una gran coalició PP-PSOE, que podria optar per oferir alguna mena d’acord a CiU, i un govern d’esquerres amb PSOE, IU i Podem. Aquesta possibilitat, però, és la més remota, ja que els programes electorals són completament incompatibles.

APAREIXERAN MÉS CASOS DE CORRUPCIÓ?

Ningú sap si hi haurà nous casos, però el que és segur és que hi haurà moltes novetats al voltant dels que ja es coneixen i, sobretot, s’espera que comenci el judici oral del cas de corrupció més important de l’etapa democràtica a Catalunya: el cas Palau. Una de les ramificacions de l’espoli del Palau de la Música comès per Fèlix Millet i Jordi Montull és el suposat finançament il·legal de CDC. El jutge estima que es van desviar 6,6 milions d’euros del Palau cap a CDC en forma de comissions dels patrocinis d’empreses com Ferrovial, que a canvi rebien adjudicacions d’obra pública. En aquest cas està imputat l’extresorer convergent Daniel Osàcar. Paral·lelament, la gran incògnita del cas Pujol és si la investigació sobre Jordi Pujol Ferrusola pot acabar esquitxant la Generalitat.

El 2015 també se celebrarà el primer gran judici contra la trama Gürtel, després que el jutge Pablo Ruz hagi decidit tancar la instrucció d’una part del cas per portar al banc dels acusats un total de 45 imputats, entre els quals Luis Bárcenas, l’extresorer del PP. El judici posarà de manifest l’existència d’una caixa B al PP, gestionada per Bárcenas, que servia per pagar sobresous.