La incògnita que resol l’equació del Procés
SubdirectorEl Procés s’està convertint en terreny adobat per a les conspiracions, intoxicacions i teoritzacions cada cop més extravagants i de les quals cada vegada és més difícil treure l’aigua clara. Però fent abstracció de les polèmiques que esclaten cada minut, els dos bàndols afronten un dilema similar: fins on estem disposats a arribar?
En el flanc independentista s’assumeix que organitzar un referèndum amb tots els ets i uts amb l’Estat en contra té una dificultat extrema. Per això hi ha veus, sobretot de l’entorn del PDECat, que defensen que l’important és organitzar una votació, amb el format que sigui, i no obsessionar-se amb les formalitats d’un referèndum. Aquestes veus venen a dir que amb un nou 9-N i amb una participació de, posem-hi, tres milions de persones (el 9-N van votar 2,3 milions) n’hi hauria prou per posar l’Estat contra les cordes i acudir a la comunitat internacional. I que el risc de fer el ridícul si el Govern s’obstina a voler fer un referèndum al marge de la legalitat espanyola que involucri funcionaris i empreses privades és molt alt i podria deixar el Procés tocat de mort.
De moment Junqueras, que ja va trigar a virar cap al referèndum després del 27-S, encara no ha comprat aquesta tesi. I Puigdemont tampoc. En part perquè saben que l’èxit de l’aposta dependrà de la seva capacitat d’imposar el relat que aquesta vegada sí que va de debò, i això inclou assumir les responsabilitats penals que corresponguin.
A l’altra banda el debat que tenen és bastant paral·lel. Fins a quin punt cal impedir la celebració física no només d’un referèndum sinó de qualsevol mena de mobilització amb urnes? Partint de la base que el 9-N es va viure a Madrid com una humiliació, com una derrota en què l’Estat va abandonar els seus ciutadans a mercè de les hordes separatistes, l’impuls primerenc és no permetre res que s’hi assembli. Al PP català, però, comença a haver-hi preocupació davant la possibilitat que els independentistes obtinguin al setembre la foto que no van aconseguir el 9-N: la policia retirant urnes. Per això han començat a demanar a Madrid que posi l’accent en què, passi el que passi al setembre, en cap cas serà un referèndum. I que es treguin del cap la idea de fer servir la força pública.
Els dubtes de Rajoy
El dilema que se li planteja a Rajoy no és menor. Si repeteix l’estratègia del 9-N, encara que després hi hagi judicis contra els membres del Govern, s’arrisca a ser desbordat per una mobilització massiva. Si opta per la via repressiva, la causa catalana pot guanyar adeptes al món i, el que és pitjor, eixamplar la base del sobiranisme (què farien els comuns?). I tot plegat enmig d’un ambient d’alt voltatge polític i amb la premsa afí demanant contundència contra els polítics catalans.
De com es resolgui la incògnita a les dues bandes en dependrà el resultat de l’equació. Com en les curses de motos, tots dos estan obligats a arriscar al màxim, però qui es passi de frenada té molts números per estavellar-se.