En una entrevista a TVE el 1977 amb l’escriptora Montserrat Roig, Marta Mata (Barcelona, 1926) va apuntar al que considerava un dels llasts que el franquisme havia deixat a la societat: “Haver separat el poble de l’escola”. La pedagoga, diputada i senadora del PSC critica en aquella conversa que es parli del “dret dels pares a triar l’escola” com si fos un “bé de consum” o la “marca d’un cotxe”. Es considera la principal impulsora de la immersió lingüística, i va lluitar especialment perquè no se separés l’alumnat en funció de la llengua a les aules, objectiu que va aconseguir. 38 anys després de l’aprovació de la llei de normalització lingüística, aquest debat torna a estar sobre la taula per la pressió unionista.
Per damunt de tot, Mata era mestra. Ho refermava tot parodiant la pompa de les Corts espanyoles o traient pit per la feina clandestina que va fer amb milers de professors per modernitzar l’educació durant la dictadura. Molt propera a Raimon Obiols, com a diputada socialista va portar a la norma els coneixements que havia adquirit a l’Escola de Mestres Rosa Sensat, de la qual va ser fundadora. “Ens ensenyava també a nosaltres”, recorda Pepe González, actual tinent d’alcalde de Castellar del Vallès, que va ser el seu company com a ponent de la llei de normalització lingüística. Les seves idees eren “radicalment d’esquerres” però mai, recorda González, va abandonar el to “conciliador” que la caracteritzava. “La visceralitat és en els ferits, surt quan un se sent atacat”, defensava Mata el 2001 a la Revista del Centre de Lectura de Reus : “Però quan un governa, ha de predominar la racionalitat, i la política de mà dreta i de mà esquerra”.
