L’imprevisible art de convocar eleccions

BarcelonaLes convoqui Torra o el Suprem, Catalunya està abocada a unes eleccions. Fem un recorregut per repassar com s’han anunciat en el passat els comicis, un tràmit convertit sovint en el primer acte de campanya.

Jordi Pujol

En 23 anys de mandat, Jordi Pujol va tenir l’oportunitat de convocar eleccions sis vegades. Una d’elles, però, sobresurt per sobre de la resta. Fa 21 anys dels fets, però es podria dir que cap altre president s’ha atrevit a innovar tant. Malgrat que llavors encara no feia fortuna el terme spin doctor, la posada en escena que va escollir Pujol l’hauria pogut dissenyar un d’aquests assessors àulics dels polítics que estan tan de moda avui en dia. Era el 1999 i el llavors líder de CiU va decidir pujar els 3.404 metres de l’Aneto per, un cop al cim, anunciar la seva decisió de dissoldre el Parlament i posar les urnes. Amb els Pirineus als peus, va treure el mòbil i va trucar al president del Parlament, Joan Reventós (PSC), i al conseller de Presidència, Xavier Trias, per informar de la seva decisió. Segons recullen les cròniques de l’època, a Trias li va dir: “He fet el cim. Ja pots convocar la premsa”. Tanta parafernàlia no era gratuïta. L’objectiu era intentar demostrar que, als 69 anys i després de quasi dues dècades en el poder, Pujol seguia amb la fortalesa intacta. Era important fer-ho perquè per primera vegada en anys les enquestes detectaven que hi havia un candidat socialista que podia fer-li ombra. Es deia Pasqual Maragall. Aquella vegada la demoscòpia l’encertava. Maragall va guanyar les eleccions en vots, però Pujol en escons, cosa que li va donar quatre anys més de mandat i li va permetr e retirar-se des del cim del poder polític.

Pasqual Maragall

El primer tripartit format pel PSC, ERC i ICV-EUiA es va acostumar a viure envoltat de polèmica: la reunió del conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, amb ETA, la foto amb la corona d’espines i la tortuosa negociació de l’Estatut en van ser alguns exemples. Quan va tocar convocar eleccions, tampoc va ser fàcil. Maragall va citar els catalans a les urnes en dos temps. Primer, el mes de maig del 2006, va decidir expulsar els consellers d’Esquerra del Govern perquè aquest partit havia decidit defensar el no a l’Estatut i el socialista considerava que no podien seguir compartint sostre a la Generalitat. Amb aquest moviment, es quedava en minoria al Parlament i no va tenir més remei que anunciar que a la tardor convocaria eleccions. Quan a l’estiu va arribar el moment d’afinar la data, també van saltar espurnes. A mitjans de juliol es va filtrar que les eleccions serien l’1 de novembre i la perplexitat es va apoderar de la política catalana. No perquè fos Tots Sants, que també, sinó perquè Maragall havia decidit col·locar per primera vegada els comicis en un festiu entre setmana -dijous- i no en diumenge com era costum. Per acabar-ho d’adobar, es va saber que el líder socialista havia decidit la data sense comunicar-ho al seu substitut com a candidat del PSC, José Montilla, que ho va saber per la televisió. La distància entre l’exalcalde de Barcelona i el seu partit creixia. Un temps després, estriparia el carnet. El primer tripartit va acabar com havia començat i com havia existit: a batzegades.

José Montilla

El PSC i ERC van acabar barallats en el primer tripartit però van pactar ràpid el segon. La nova versió del govern d’esquerres va ser més tranquil·la i, quatre anys després, la convocatòria de les eleccions va caure pel seu propi pes sense gaires estridències ni focs artificials. Per intentar guanyar aquells comicis del novembre del 2010, les joventuts del PSC van fer una campanya presentant Montilla amb capa de superheroi i amb el lema de “L’increïble home normal”. És difícil calibrar si va funcionar, però el que segur que és cert és que la gent en va parlar. Com a epíleg d’aquesta normalitat, Montilla va convocar els comicis amb un guió més aviat avorrit, convencional i allunyat d’electoralismes. Va reunir els seus consellers i els va comunicar la data, després va trucar al president del Parlament, Ernest Benach, i finalment va fer una declaració institucional. Tot increïblement normal respecte al que una dècada abans havia passat al cim de l’Aneto, al que havia fet Maragall i, sobretot, al que havia de venir i que llavors no s’intuïa. L’únic que va sortir una mica del guió va ser que Montilla va convocar les eleccions el mateix cap de setmana que hi havia d’haver un Barça-Madrid al Camp Nou. Per motius de seguretat, el partit es va haver de celebrar dilluns. Diumenge va perdre Montilla i l’endemà els blancs. Tots dos, per golejada.

Artur Mas

Mas no va esgotar cap dels dos mandats. La primera vegada que va comunicar que anticipava les eleccions va aplicar el manual dels que diuen que aquest anunci s’ha de convertir en el primer acte de la campanya. Va aprofitar el debat de política general al Parlament del 25 de setembre del 2012. Un format ideal per a aquest propòsit: un discurs sense límit de temps i sense marge per a l’oposició per marcar perfil, ja que no tenia el torn de paraula fins l’endemà. Tots els focus per a ell. En aquell discurs, va dir que no podia convocar un referèndum perquè CiU no ho portava al programa i hauria sigut un “frau”. Mas volia que el no recent de Rajoy al pacte fiscal i la primera manifestació multitudinària de l’independentisme de la Diada el propulsessin cap a la majoria absoluta. Va perdre 12 diputats. Va passar de 62 a 50.

La segona vegada va ser més rocambolesc. Després de la consulta del 9-N del 2014, va arribar el 2015 i ERC i CiU van col·lisionar en la seva estratègia. Els republicans volien eleccions immediates i Mas en cap cas. Mas volia una llista independentista única i Junqueras no. El 14 de gener, amb la pressió de les entitats i després d’una reunió de cinc hores, es va prendre una decisió salomònica. Mas va comparèixer al Palau de la Generalitat per anunciar el “clima d’acord”. Les eleccions serien a la tardor com volia ell, però com volia Junqueras no hi hauria llista única. Es va complir a mitges. Es va votar nou mesos després, el 27 de setembre, però va acabar havent-hi la llista que ERC no volia (JxSí).

Carles Puigdemont

De tots els guions possibles per convocar unes eleccions, aquest segurament va ser el més imprevisible. No les va convocar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Ho va fer el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Era el 27 d’octubre del 2017 a la nit i mentre milers de persones seguien a la plaça Sant Jaume de Barcelona celebrant la proclamació de la República proclamada al Parlament hores abans, Rajoy va comparèixer d’urgència a la Moncloa per detallar l’aplicació del 155. Tenia una llarga llista per explicar. Va destituir tot el Govern, va cessar més de 140 alts càrrecs i va tancar les delegacions de la Generalitat a l’exterior i el Diplocat. Però es reservava una sorpresa que va deixar per al final: “He dissolt el Parlament i el 21 de desembre se celebraran eleccions autonòmiques [...]. Són les urnes de veritat”. La jugada tenia una doble virtut per a ell. Intentava donar una imatge més suau del 155 de cara a l’exterior fixant un horitzó electoral que li posava fi i posava en un compromís els partits independentistes: ¿es presentarien a unes eleccions autonòmiques després de declarar la independència? Només van necessitar un cap de setmana de reflexió. La resposta va ser que sí. Puigdemont va ser el primer president de la Generalitat que no va convocar les eleccions. Quim Torra podria ser el segon.