La importància de no tenir en compte la paritat de poder adquisitiu
BarcelonaEl concepte de paritat de poder adquisitiu (PPA) o paritat de poder de compra és un invent terminològic i conceptual dels economistes que tothom ha entès, com l'índex del cost de la vida (ICV) o l'índex de preus al consum (IPC). De fet, tots tres són molt semblants. En la seva forma conceptualment més simple, els índexs de preus al consum volen mesurar les diferències en PPA. De tant en tant apareix algun component prèviament poc apreciat, com el nou equipament digital, o el cost dels lloguers o el de les hipoteques, que s’incorpora al càlcul.
Malgrat la seva centralitat en la mesura del benestar, l’INE (Institut Nacional d'Estadística) no els publica tot i que els calcula. Això es deu al fet que oficialitzar els IPC comparats entre comunitats autònomes revelaria quina és la PPA de cadascuna i obligaria a tenir-la en compte en les transferències que fa l’Estat a les comunitats. Es tenen en compte molts detalls en aquestes transferències, però, per tractar-se d’unes transferències que es fan en euros i no en obra i serveis, les PPA fan por. Tothom sap que hi ha comunitats autònomes més cares i d'altres més barates, com hi ha ciutats més cares i més barates i pobles més cars i més barats. De fet, l’Estat ho sap tan bé que adequa la remuneració de la seva representació exterior en funció de les PPA dels països de destí. Però dintre de l’Estat, les PPA no existeixen.
Ha estat necessària l’obra d’uns estadístics i economistes d’alt nivell i experiència de gestió en l’estadística pública com Àlex Costa, Vittorio Galletto, Jaume García, Josep Lluís Raymond Bara i Daniel Sánchez Serra perquè disposéssim d’unes estimacions privades, però d’alta qualitat, de les PPA per comunitats autònomes, per àrees metropolitanes i per ciutats de l’Estat. Publicades l’any 2021, donen estimacions per a l’any 2017. L’any 2015 en van publicar unes altres per a l’any 2012. Els experts espanyols les han donat per vàlides perquè els resultats que obtenen semblen versemblants i moderats. O sigui, que tenen por que les estimacions oficials –que existeixen però no es publiquen- puguin ser pitjors (més contrastades entre comunitats). Quins són els resultats més sobresortints de la seva recerca?
La Comunitat de Madrid encapçala el rànquing de PPA amb un 115,7 % (la mitjana d’Espanya és igual a 100). La comunitat amb PPA més baixa és Extremadura, amb una PPA igual a 86,4. És un rang de variació inferior al del 2012, quan la diferència entre la primea i l’última –les mateixes– era de 114,5 a 80,3. Tant el 2017 com el 2012, la segona és Catalunya, amb un 107,6, i la tercera el País Basc, amb un 107,1. Les Illes Balears són la quarta amb un 102,8. La part baixa està constituïda pel País Valencià amb un 91,3 i per Múrcia i Castella-la Manxa per sota del 90.
Si apliquem les PPA a les liquidacions definitives del model de finançament de règim comú per al mateix any 2017, com caldria fer, s’altera la magnitud i l’ordre de la recepció dels diners públics. Extremadura esdevé la primera amb un 132, la Rioja i Cantàbria són les segones amb un 128, Castella i Lleó la quarta amb un 120, Galícia la cinquena amb un 119, Aragó sisena amb un 116, i saltant cap a la cua, Canàries i Andalusia les onzenes amb un 99, les Illes Balears, la tretzena amb un 97, Catalunya la catorzena amb un 92 i Madrid la quinzena amb un 85. No afegim les comunitats forals (País Basc i Navarra), que estan molt per sobre de totes les altres però per a les quals no hi ha dades fàcilment disponibles.
Vet aquí el problema. Els euros de finançament autonòmic compren béns i serveis i tothom els compara a la PPA, excepte el model de finançament que ho fa per altres criteris, completament arbitraris. La dimensió de la distorsió és enorme. Aquest és un dels motius de greuge més clars i importants. Aprofito per afegir que tota la cua de la distribució del finançament a PPA (Illes Balears, Catalunya i Madrid) estaria potencialment interessada en algun model de finançament singular.