Les imatges de la injustícia d'Estremera

“Módulo 7, recuento”. Falten cinc minuts per a les vuit del matí. Sona la megafonia a Estremera. És un to de veu rutinari que ve acompanyat del so mecànic de les portes obrint-se tot just un pam perquè el funcionari, puntual, faci el recompte. A la cel·la 1 hi ha Oriol Junqueras. Al seu costat, a la 2, Joaquim Forn. La tercera és per a Raül Romeva.

A aquella hora, Junqueras hauria d’estar a punt de sortir de casa per portar els seus dos fills -el Lluc i la Joana- a l’escola. Una breu caminada amb els dos petits abans que el cotxe oficial el traslladi a Barcelona. Forn, a punt de marxar cap a la conselleria, hauria d’estar revisant que no hi hagi cap arruga als llençols dels llits de casa. Polit i disciplinat com pocs, és un hàbit al qual no pot fallar mai. Romeva, com Junqueras, hauria d’estar portant el seu fill Noah a l’escola. Però cap d’ells és a casa. Els dos primers ja duen 7 mesos i cinc dies en presó preventiva al Centro Penitenciario Madrid VII, enmig del no-res, a 70 quilòmetres de Madrid. Romeva, després de passar-hi 32 dies, va tornar a ingressar a Estremera el 23 de març. No són els únics que són a la presó. També hi són Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Setze hores tancats

L’ARA ha tingut accés a les imatges dels presos polítics catalans a Estremera. El vídeo -amb una data que no és real- mostra el dia a dia de tres polítics en presó preventiva. Tres marits, tres pares, que esperen judici, i que han d’estar 16 hores diàries tancats en una cel·la d’onze metres quadrats. Molt temps per pensar. I més ara que estan sols. Fins fa un mes Junqueras i Forn compartien cel·la, una petita sala on a mà dreta hi ha una pica metàl·lica, una dutxa i un lavabo rudimentaris. La cel·la té una llitera petita i un parell d’escriptoris amb sis prestatges per guardar els objectes personals. També un televisor per matar el temps i informar-se (a través de cadenes espanyoles) del que passa a fora. I molts llibres. I cartes. Desenes de cartes per comunicar-se amb familiars i amics, amb companys de partit i rivals, i també amb anònims que se solidaritzen amb ells.

A les 10 del matí, després d’un ràpid esmorzar, tenen tres hores per fer activitats o estar a les sales comunes. Cada pres pot fer quatre activitats a la setmana d’una hora cadascuna. Escacs, idiomes, manualitats, futbol, lectura... Una comissió s’encarrega de recollir les propostes dels interns, que no sempre són acceptades pels encarregats. I també de solucionar els petits i múltiples problemes que van sorgint en el dia a dia, com la marxa del Quinto, l’encarregat de lectura, o els canvis que hi haurà a l’estiu: com si es tractés de l’escola dels seus fills, l’última setmana de juny s’acaben les activitats. Fins al setembre.

Junqueras, com recullen les imatges, fa una xerrada sobre història antiga a alguns interns. Així s’ha guanyat el respecte de molts d’ells, dels que mostren interès a aprendre i treure alguna cosa positiva de la seva estada en una presó amb més de 1.200 cel·les, enmig d’uns imponents murs que t’aïllen del món exterior. “A Grècia tenim el naixement de la filosofia dedicada a la física i a les coses naturals i la filosofia dedicada a les coses humanes”, explica Junqueras. Romeva és entre el públic que l’escolta, al costat de la taula d’escacs i un llibre, dos grans aliats tant per a ell com per al seu company de partit. “Els sofistes són els que es dediquen al saber humà. Protàgores, Gòrgies i d’allà Sòcrates, i d’allà Plató, i d’allà Aristòtil”, continua el vicepresident. Mentre els dos companys comparteixen classe d’història antiga, amb preguntes constants d’alguns dels altres reclusos, Forn es tanca a la petita biblioteca -una sala de poc més de 20 metres quadrats amb una pissarra i uns quants centenars de llibres- per escriure les seves memòries. Des del primer dia que ho fa. Que cap detall quedi en l’oblit. La seva filla petita, la Beta, l’hi va suggerir. Ho havien de fer tots dos però només ell ha seguit amb una rutina que sap que l’ajuda a superar l’opressió dels murs d’Estremera. Allà hi bolca les reflexions. La por de les primeres setmanes. L’esperança d’aquells dies en què arriben bones notícies des d’Alemanya o el Parlament. Unes memòries que ni tan sols la seva dona, la Laura, ha pogut llegir encara. Els fulls que van sortint d’Estremera tenen massa càrrega emocional per enfrontar-s’hi. De moment.

El cunyat de Forn, el José, és qui intenta fer un relat des de fora, en un grup de whatsapp on posa les reflexions del cercle íntim i els fets que van passant cada dia en una casa on falta el Joaquim des de fa set mesos. Tampoc ells volen oblidar.

Després de dinar, poc més de 20 minuts per menjar apressadament, se’ls torna a tancar a la cel·la fins a mitja tarda, quan poden sortir durant un parell d’hores a les zones comunes o al pati. Junqueras i Forn juguen a tenis, com a rivals, amb un parell de reclusos més. Alguns cops, fins i tot proven el ping-pong amb algun altre pres. També és el temps per a les trucades. Tenen 50 minuts a la setmana, un màxim de 10 trucades a telèfons autoritzats, que han de passar el rigorós filtre de les autoritats penitenciàries. Forn ho fa sempre a les 6 de la tarda. Romeva al matí, tot i que algun dia s’espera a la tarda per poder parlar amb els seus dos fills. Junqueras fa una perduda abans per assegurar-se que l’interlocutor l’agafarà: si salta la bústia de veu, el temps es descompta.

Temps per pensar

A dos quarts de vuit del vespre, després d’un sopar ràpid, tot s’acaba. Tancats a la cel·la fins l’endemà al matí. Tretze hores seguides. De dilluns a diumenge. Cada dia el mateix. I ja en són més de 210 per a Forn i Junqueras. Reclosos a la cel·la és temps per a la lectura. Per respondre a les cartes. També les que van destinades a l’Anna, la filla gran de l’exconseller d’Interior. Viu a Anglaterra. Fa pocs dies va conèixer els pares del seu company. Van anar a Suïssa. “Què els diràs del teu pare?”, li va preguntar la família Forn des de Barcelona abans que ella se n’anés al país helvètic per fer les presentacions amb els futurs sogres. No és fàcil dir que el teu pare és a la presó. “Que és un pres polític”, va respondre ella amb orgull. Perquè la dignitat no els hi podran prendre mai. Ho saben els familiars. Ho saben ells mateixos. I els hi verbalitzen des del primer dia alguns dels reclusos. “Vosaltres teniu sort, que podeu dormir tranquils”, els ha repetit més d’un cop un pres, penedit del que va fer per acabar a Estremera i conscient que els tres polítics catalans hi són per qüestions polítiques.

Des que va tornar a entrar a la presó madrilenya, Romeva passa moltes hores fent meditació i ioga. Una manera de combatre les 16 hores de reclusió a la cel·la, moltes hores de reflexió per “ressituar-se personalment”, com expliquen els que el coneixen millor. Això o submergir-se en desenes de llibres que va consumint gràcies al petit flexo de llum que l’acompanya enmig de la foscor.

Sense diferències

Com tota la resta de presos, els tres polítics catalans han de fer també les tasques que els assignen. Com les de neteja, tal com mostren les imatges a què ha tingut accés aquest diari. Cada dimarts i dissabte, per exemple, amb dues baietes juntes per poder netejar millor, toca arreglar els passadissos de la sala on es fan les assemblees o organitzar la biblioteca perquè cap llibre quedi tirat per sobre les taules, una tasca que assumeix Junqueras.

També toca aguantar les petites humiliacions que intenta fer de tant en tant algun funcionari. Actituds de menyspreu de les quals amb el temps els presos han sabut protegir-se. Els que els coneixen han vist com en els últims mesos els polítics catalans que estan tancats a Estremera han crescut. “Tenen les coses clares”, asseveren persones de la seva confiança abans de posar èmfasi en una de les qüestions més importants per sobreviure entre els murs d’Estremera. Preservar la dignitat. “No penetraran en la seva dignitat”, sentencia una persona de confiança. “Està creixent com a persona, no podran amb ell”, es referma abans de rematar: “No són tres presos qualssevol, són tres presos polítics” i, a Estremera, tots els que conviuen entre aquells murs gegants ho saben.