Iglesias-Errejón, dos projectes irreconciliables

MadridAquesta és la història de dos animals polítics que es van conèixer als passadissos de la Complutense de Madrid i que amb els anys van forjar una admiració mútua que els va portar a dedicar-se la tesi doctoral. Però és també la història d’una amistat transformada en rivalitat i acarnissament. La de dos projectes polítics incapaços d’entendre’s fins i tot quan està en joc que el PP governi amb la ultradreta a Madrid. Pablo Iglesias va conèixer Íñigo Errejón quan tenien 24 i 19 anys, respectivament. “Vaig arribar a la Facultat de Polítiques després d’haver fet dret i m’havien parlat d’un noi molt llest que llavors aparentava sis anys –relatava l’ara líder de Podem el 2015 en una entrevista a la SER–. I el veig allà, assegut a la porta de la cafeteria, amb un trosset de pa al qual afegia un sobre de sucre. I no vaig poder evitar acostar-m’hi i dir-li: «Però per què menges pa amb sucre?» I em diu, el pobre: «És un com un suís». I, esclar, en aquell moment em van venir ganes d’adoptar-lo, i efectivament el vaig adoptar”.

És el 2014 i Iglesias i Errejón s’emancipen dels passadissos de la Complutense per lluitar contra la “casta” i “assaltar el cel”. L’actual vicepresident segon confia en aquell jove que menjava suïssos perquè sigui el cap de campanya de les primeres eleccions que disputarà Podem: les europees, on irrompen amb 5 diputats. Iglesias marxa a Brussel·les i deixa un partit per construir en mans d'Errejón, que modela al seu gust tota la formació i assenta les bases del que amb els anys s’anomenarà errejonisme. A finals del 2015, el líder de Podem torna de l’Eurocambra i es troba davant d’un partit que no reconeix ni governa. Serà l’inici d’un enfrontament que saltarà pels aires el 2017 amb un duel fratricida entre les dues ànimes del partit en el segon congrés del partit, conegut com a Vistalegre II.

Justament un 15 de març –la data en què Iglesias ha anunciat aquesta setmana que deixa l’executiu espanyol per disputar el govern a Isabel Díaz Ayuso–, però del 2016, va començar el divorci entre el pablisme i l’errejonisme. El líder de Podem va destituir de forma fulminant el que era el secretari d’organització del partit, Sergio Pasqual, estret col·laborador d’Errejón. La decisió va portar a una llarga discussió. El número dos de Podem va reaccionar amb un llarg i dolorós silenci per a Iglesias, que aquells dies va acabar ingressat per un còlic nefrític. Va ser un punt de no retorn.

L’aliança amb IU

Dos mesos després Iglesias va buscar un nou company de viatge: l’Esquerra Unida (IU) d’Alberto Garzón. Errejón l’havia advertit fins a la sacietat del risc d’abraçar el neocomunisme i convertir-se en una còpia d’IU. Però el 9 de març Iglesias i Garzón van segellar el que es recorda com el pacte dels botellines, perquè va acabar amb una festa al barri de Lavapiés. Una aliança que dura fins avui tot i no haver aconseguit multiplicar escons com pretenia –de fet, Unides Podem va perdre en les generals del 20-D del 2016 més d’un milió de vots.

Després de Vistalegre II, Iglesias va enviar Errejón a galeres i li va deixar com a únic bastió la Comunitat de Madrid. Dos anys després arribaria el divorci final, quan el que era el número dos del partit va firmar el seu propi pacte, el de les empanadillas,amb la llavors alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. Així va néixer Més Madrid, que ara ha rebutjat presentar-se en coalició amb Podem. Errejón ha emprès el seu propi camí i no vol l’ombra, i encara menys la tutela, d’Iglesias: Més Madrid ha considerat com una opa hostil la seva proposta unitària per a les eleccions a la Comunitat de Madrid.

Arraconat al galliner del Congrés, l’actual líder de Més País ha tornat a demostrar aquesta setmana que es pot fer política sense estridències i que vagi més enllà de l'eix esquerra-dreta, com Podem va fer quan va irrompre en el tauler el 2014. Dimecres va acaparar tots els focus de la sessió de control sense ni tan sols parlar de les eleccions madrilenyes amb una pregunta a Pedro Sánchez sobre salut mental. Aquesta serà la diferència de tarannà que Més Madrid i Podem defensaran en la campanya del 4-M.