Els idus de març a Esquerra

BarcelonaL’assassinat polític és de les arts més difícils de portar a la pràctica i de les que més literatura shakespeariana han provocat. ERC viu aquests dies els seus particulars idus de març, en què els que abans adulaven al líder ara han traçat un pla per apartar-lo del poder. Però serà suficient?

El millor assassinat polític és el que no ho sembla pas, el que es produeix entre unes parets i sense testimonis. Però quan es fa de forma pública, com en el cas de Juli Cèsar, les coses es comencen a complicar. Des d’aquest punt de vista, el famós manifest que demana a Junqueras que faci un pas al costat és, alhora, una exhibició de força i una mostra de debilitat. Força perquè entre els signants, prop d’un miler, hi ha la flor i nata dels dirigents actuals. Però debilitat perquè és la demostració que no han pogut convèncer Junqueras a les bones i, per tant, la batalla es produirà a plena llum del dia i s’assemblarà més a una guerra de desgast que a un blitz. I això sempre beneficia més el que defensa que no pas el que ataca.

L’especial personalitat d’Oriol Junqueras el converteix, a més, en un adversari rocós, bastant immune a les pressions externes i difícil de tombar. La guerra psicològica és el seu fort, com sap qualsevol que s’hi ha enfrontat. El seu nucli de fidels és reduït, però funciona com un petit exèrcit, i fins ara no ha comès cap error. És veritat que ho tenen més fàcil, perquè per a ells resistir és vèncer. I a males sempre es poden guardar la carta d’una negociació d’última hora per treure’n el màxim profit. Tenen, doncs, poc a perdre i molt a guanyar.

La bandera de la renovació

Per la seva banda, l’exèrcit renovador no està tan cohesionat i només els uneix la convicció que Junqueras ha de plegar. Però en puritat només Marta Rovira i Pere Aragonès estan plenament legitimats per plantejar-l'hi, perquè ells ja han fet el pas. En canvi, al manifest apareixen molts noms de dirigents amb anys en llocs elevats de responsabilitat. En aquest sentit, si finalment es presenten dues candidatures al congrés del novembre, serà interessant veure qui agafa la bandera de la renovació, perquè al capdavall podríem tenir un pols entre una cara vella (Junqueras) amb equip nou contra una cara nova (?) amb equip vell.

El debat sobre Junqueras, a més, està tapant el que és més important, que és el de la línia política. Els renovadors no plantegen una esmena al junquerisme perquè seria també una esmena al que ells mateixos han fet. Però és inevitable abordar el debat de fons. S’ha de veure si han fallat les idees, les estratègies per dur-les a terme, les persones que les havien d’implementar o tot plegat. Junqueras intentarà convèncer els militants que amb ell al capdavant tot serà (i hauria estat) diferent. I el repte dels renovadors és trobar algú que representi la renovació però sense trencar amb el passat immediat i sense aparèixer tampoc com un Brutus amb les mans tacades de sang.

L’alcaldessa de Ripoll i ara diputada d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, va arribar tard a la seva primera reunió amb el president del Parlament, Josep Rull, en el marc de la ronda de contactes per la investidura. La raó? El trànsit. “De Ripoll estant no estem avesats a aquestes congestions que teniu a la ciutat”, es va justificar Orriols. La diputada es va quedar atrapada en un embús a les rondes de Barcelona.

La consellera d’Exteriors, Meritxell Serret, va inaugurar ahir un parc a París. El motiu és que aquest parc, una mena de bosc urbà situat al districte 14è de la capital francesa, porta el nom de Place de Catalogne. Per celebrar-ho es va fer una festa organitzada per la Delegació de la Generalitat a França ,en què hi van participar la colla castellera de París, els Geperuts, i els Moixiganguers d’Igualada.