Entre una identitat, múltiples... o cap

BarcelonaMIQUEL PUIG: SÍ/SÍ

Un gresol, no un mosaic

Avui sóc jo que em sento en inferioritat respecte a tu. Les meves opinions sobre el paper de les identitats i de la cultura en el futur de la nostra societat no tenen altre valor que el de qualsevol ciutadà. Formo part d’un de tants grups en què podríem classificar-nos en funció del nostre origen cultural. Sóc fill de mare castellana i pare català; la meva llengua materna és el castellà però vaig estar exposat al català des de sempre, si bé als 19 anys només n’havia viscut 8 a Catalunya. Per dir-ho d’una altra manera, la meva mare sempre m’ha dit “Miguel” i el meu pare sempre em va dir “Miquel”.

Després de l’onada immigratòria del segle XX, tenim una societat molt heterogènia culturalment. Molt més que l’americana, que s’autodefineix sovint com un melting pot. Ara bé, els EUA no són un gresol, sinó un mosaic de grups ètnics que es difuminen lentament. Ha costat un mínim de tres generacions que deixi de ser rellevant que un ciutadà sigui italià o irlandès, però fa un segle i mig que lidien amb la negritud i la llatinitat, amb poc èxit.

Una de les preguntes més rellevants que hem d’abordar com a societat és si volem ser un gresol o un mosaic. I conec catalans que aposten pel mosaic. Són els que defensen, per exemple, escoles segmentades en funció de la cultura, o de les preferències familiars; o els que creuen que sota cap concepte es pot fer “enginyeria social”.

Personalment, em sembla que Catalunya sols podrà ser un lloc habitable com a gresol; és a dir, si Catalunya continua sent una fàbrica de catalans. Això vol dir que, sense que ningú hagi de renunciar a la seva pròpia cultura, en construïm una de comuna per als nostres fills. Òbviament, la dificultat d’integrar les tradicions catalana i castellana i les seves llengües és joc de nens comparada amb la dificultat d’integrar catòlics del segle XXI i musulmans. Afortunadament, crec que el gruix de l’independentisme i els seus dirigents tenen clar que el punt de partida no pot ser sinó el respecte a les cultures de cadascú, però que el d’arribada ha de ser un altre.

La dificultat de gestionar la diversitat és enorme, i no puc estar segur que ens en sortim. Ara bé, sí que estic segur que només tenim una opció si ens hi posem de manera decidida, amb molta generositat i des del consens més ampli.

Que ens en sortim sols em sembla difícil; que ho fem amb les interferències pertorbadores que ens arriben de l’estat espanyol —que en aquest tema té les seves pròpies prioritats— em sembla impossible.

XAVIER FINA: SÍ/NO

Sense nacionalisme no hi hauria procés

Els balcons de tot el país estan plens de banderes. A cada rotonda de l’Empordà (i t’asseguro que n’hi ha unes quantes) hi ha una estelada. Hem estat un any commemorant el Tricentenari i hem consagrat un centre cultural a recordar-lo. M’arriben fotografies d’una estelada gegant als peus de Montserrat, valgui la redundància. A voltes a alguns ens diuen que som mals patriotes. La cançó triada per a la Diada -molt bonica- diu que “caminem per poder ser i volem ser per caminar”. Podria omplir la carta amb exemples similars que porten a una mateixa conclusió: l’independentisme té un important component sentimental i identitari. No és una crítica, és sols una constatació. El que sí que critico és l’obstinació d’alguns a desvincular nacionalisme i independentisme. Perquè ara resulta que ningú és nacionalista. Ni tan sols els de tota la vida. Accepto -no em queda més remei- que algú es pugui definir com a independentista no nacionalista. Però negar que el sentiment identitari és el motor d’aquest procés em sembla poc defensable.

Ja et vaig dir a la primera carta d’aquesta sèrie que jo no era gaire català. Tinc un sentiment nacional dèbil. Certament, dec ser un mal patriota, perquè no ho sóc. No obstant això, t’he de dir, aprofitant aquesta relació epistolar, que l’emoció mai em deixa acabar de cantar Els segadors. També em passa, però, amb La marsellesa i amb La Internacional. Aquí és on acaben els meus sentiments nacionals.

Òbviament, entenc i respecto qui viu la identitat nacional amb passió sempre que no me la imposi. I vull confiar en la sinceritat dels discursos que garanteixen el respecte a la diversitat en una hipotètica Catalunya independent. Un respecte, com diu Manuel Delgado, no a la diferència sinó a la indiferència. Que em deixin tranquil, que no em demanin que m’identifiqui. Sóc i vull seguir sent moltes coses. Per això sóc tan crític amb Súmate. Com a estratègia només poso en dubte la seva utilitat. Ara bé, com a col·lectiu que es defineix en termes identitaris em sembla del tot desafortunat.

És obvi que vinguis d’on vinguis i parlis la llengua que parlis pots ser ciutadà català i tan independentista (o no) com vulguis. Associar-se en funció de ser castellanoparlant i tenir orígens espanyols torna a posar l’accent en la identitat. És acceptar (i fer bandera de) una diferència on no n’hi ha cap. Fa molts anys que som un sol poble i fa molts anys que ho exercim promíscuament de la forma més plaent que sabem. Estic convençut que, amb independència o sense, res d’això canviarà.