Quan Iceta va marcar tres gols al Barça

BarcelonaEl 31 de gener del 1915 el Barça es va desplaçar fins a Bilbao per jugar uns quants partits amistosos. Llavors era normal fer aquelles gires perquè no existia la Lliga i era una manera de guanyar diners i donar-se a conèixer. Tenir el millor equip català de gira per aquella part de la Península sempre era un reclam, sobretot aquells anys en què l'Athletic havia inaugurat el seu flamant estadi, San Mamés. I el Barça ho va fer prou bé, en el debut al mític camp, perquè hi va empatar 1-1 malgrat un gol inicial de Rafael Moreno Aranzadi, més conegut com a Pichichi, el nebot de l’escriptor Miguel de Unamuno. Però pocs dies després l’Athletic va golejar per 5-0 els catalans en un segon partit en què Pichichi va tornar a marcar. Ara, el gran heroi del dia va ser Luis Iceta, autor de tres gols. Iceta és, precisament, l'oncle avi de Miquel Iceta, que avui l'ha recordat durant la presa de possessió com a nou ministre de Política Territorial.

Si a Catalunya l’Iceta conegut és el polític, al País Basc el famós sempre havia sigut Luis Iceta Zubiaur (Bilbao, 1890), el primer cognom escrit de vegades amb Z. Iceta va ser un dels primers herois de l’Athletic Club, just en els anys en què l'equip bilbaí va decidir que els futbolistes anglesos ja no hi tenien cabuda. Calia alinear només bascos com Iceta, que va jugar 41 partits del 1910 al 1916 i va disputar tres finals de Copa, dues de les quals com a capità. Iceta, un noi ben educat d’una família de comerciants, es va enamorar del futbol malgrat que el seu pare creia que era una pèrdua de temps. De fet, l’havia arribat a enviar a Anglaterra perquè estudiés confiant que seguiria el negoci familiar, però el fill va utilitzar el seu domini de l’anglès per reforçar el paper com a futbolista: es va convertir en l’intèrpret entre els jugadors i l'entrenador, l’anglès William Barnes. Va ser Barnes, justament, qui va canviar la posició sobre la gespa d’Iceta i el va fer passar de davanter a migcampista.

Iceta va viure uns anys apassionants en què l’Athletic va passar de ser el millor club del País Basc a manar a tot Espanya guanyant la Copa del Rei unes quantes vegades. I també va tenir l’honor de participar en dos partits històrics. D'una banda, el primer partit en què l’Athletic va vestir la samarreta blanca i vermella. Abans era blanca i blava, com el Blackburn Rovers anglès. Però l’estudiant basc que havia de comprar samarretes noves d’aquests colors a Anglaterra no en va trobar i va acabar comprant-ne unes del Southampton sense imaginar-se que estava canviant la història del club basc, que ja mai ha abandonat les franges que va defensar amb orgull Iceta. I, d'una altra, en Luis va ser l’encarregat de liderar els lleons com a capità el dia que van inaugurar San Mamés, el 21 d’agost del 1913 contra el Racing d’Irun. Segons les cròniques de l'època, Iceta tenia admiradores esperant-lo a la porta de l’estadi cada dia.

Ara, Iceta no podia competir amb la fama de Pichichi ni de José María Belauste, l’altre golejador de l’equip, un davanter que jugava amb un mocador al cap i semblava un aixecador de pedres. Fort i alt com un sant Pau, marcava gols espolsant-se els rivals violentament. De fet, va ser ell el creador del mite de la "Furia española" quan als Jocs Olímpics d’Anvers del 1920, abans d’una centrada en un partit contra Suècia, va dir la frase "¡A mí el pelotón, Sabino, que los arrollo!" al seu company de l’Athletic Sabino Bilbao. I sí, Belauste va marcar en aquell partit i va fer que la premsa creés el mite de la fúria dels espanyols sense imaginar-se que Belauste renunciava a ser espanyol, perquè va militar en unes quantes organitzacions nacionalistes basques. El seu germà, de fet, va ser un dels fundadors del PNB. I el mateix Belauste acabaria exiliat a Mèxic després de la Guerra Civil.

També els Iceta eren nacionalistes bascos. En Miguel, l’avi del ministre, era un enginyer que va col·laborar amb el govern del lehendakari José Antonio Aguirre. Un Aguirre que, curiosament, també havia jugat a l’Athletic, tot i que no va coincidir amb Luis Iceta. Quan va esclatar la guerra, el govern basc va passar a controlar la fàbrica de neumàtics Firestone i la va posar al servei de la indústria de guerra. I al capdavant hi van destinar l'enginyer Miguel Iceta. Nacionalista basc convençut, Iceta va patir la repressió franquista quan Bilbao va caure en mans feixistes, tal com explicava al seu blog Iñaki Anasagasti.

En Miguel va ser acusat d’haver ajudat el govern basc en la seva indústria de guerra i va passar per la presó. En Luis, com que era un esportista conegut, va tenir més sort, tot i que també va ser interrogat. Ara, va poder refer la carrera i el 1951 seria escollit per ser un dels seleccionadors d'Espanya. En aquella època era normal tenir uns quants entrenadors alhora, per posar d'acord tothom. I la Federació, després de l'èxit del Mundial del 1950, va apostar per tres tècnics a la vegada: Félix Quesada de Madrid, Iceta de Bilbao i Paulino Alcántara de Barcelona. L'experiment no va rutllar gaire. "Els Iceta hem donat un ministre i un seleccionador", deia avui orgullós el polític socialista.

Quan va arribar a ser seleccionador, en Luis ja havia perdut el seu germà Miguel, que va morir de tuberculosi poc després de sortir de la presó els anys 40. El fill d’en Miguel, de fet, acabaria deixant Bilbao i marxaria a Barcelona després de conèixer en un casament a Bilbao la Montserrat, filla d'una família catalana, els Llorens, simpatitzants d'ERC. L'Octavi, el pare de la Montserrat, venia màquines d'escriure i un dels seus socis era de Bilbao. I quan el van convidar a un casament on no podia anar, va enviar la seva filla, sense imaginar que així començaria una història d'amor. De fet, la Montserrat va quedar-se més dies dels previstos a Bilbao, festejant amb en Miguel. I va salvar la vida així, doncs el vol que tenia previst agafar inicialment va estavellar-se, segons encara explica la família Iceta.

Així va acabar a Catalunya en Miguel Iceta. Per amor. El 3 d'octubre del 1959, a l'Hotel Avenida Palace de Barcelona, els Llorens Ulargui van unir el seu destí amb els Iceta Soto. Era el casament dels pares de Miquel Iceta, el polític català amb arrels basques que ha acabat de ministre a Madrid.