Rita Barberá: l'huracà electoral que va escombrar l’esquerra de València, districte per districte
Com a alcaldessa tenia un suport electoral tan transversal que no importava ni l’origen ni la classe social. Clica sobre el mapa interactiu per descobrir les dades de cada districte en cada convocatòria electoral
BarcelonaEl 5 de juliol del 1991 Rita Barberá va ser investida alcaldessa de València, i acabava així amb 12 anys de governs socialistes a la ciutat. Un pacte entre la segona força al consistori (PP) i la tercera (Unió Valenciana) la va catapultar al càrrec que no abandonaria en 24 anys. “Abans de les eleccions del 1991, Unió Valenciana i el PP vam fer públic que pactaríem i que seria alcalde qui tingués un escó més que l’altre”, recordava Barberá el 2014. Ella va superar per només 15.000 vots i un únic regidor l’aleshores referent del blaverisme, Vicente González Lizondo, i es va convertir en l’alcaldessa d’una ciutat que havia sigut bastió socialista.
El PSPV va ser la força més votada en aquelles eleccions amb 140.000 vots, pels 95.000 del PP, i el mapa dels districtes valencians continuava tenyit del vermell socialista. Clementina Ródenas es veia obligada a cedir l’alcaldia als partits conservadors, malgrat que el PP només era majoritari en 4 dels 19 districtes de la ciutat: Ciutat Vella, Pla del Real, l’Eixample i Extramurs.
A Rita Barberá només li van caldre quatre anys per capgirar completament aquella València del 1991 i assentar les bases d’un projecte polític hegemònic. Va absorbir els votants d’Unió Valenciana, que el 1995 es va reduir a la meitat, i va tenyir de blau els barris obrers, més allunyats ideològicament del que havia representat fins aleshores el PP: als Poblats Marítims, on hi ha els barris del Cabanyal, el Grau, Malvarrosa, Beteró i Natzaret, el PP va triplicar els resultats passant del 12% al 36% dels vots i superant en quatre punts el PSPV. Als districtes de Benicalap i Benimaclet, Barberá va doblar els resultats de les anteriors eleccions municipals. De fet, només se li va resistir Poblats de l’Oest, l’únic reducte socialista el 1995. El PP va passar de 95.000 vots a 224.000 durant el primer mandat d’una alcaldessa de l’alta burgesia i filla de falangista, que va aconseguir el control absolut del relat de la ciutat independentment del barri que visités.
Repòquer de majories absolutes
El mapa valencià ja s’havia transformat i les majories absolutes no van abandonar Barberá fins al 2015, amb la detonació dels casos de corrupció a l’Ajuntament i a la Generalitat. Entre el 1995 i el 2011, el PP només va perdre 2 dels 95 districtes en joc -Poblats de l’Oest en les dues ocasions- i la seva preeminència es va traduir en percentatges de suport superiors al 70% als barris benestants de l’Eixample i Extramurs i regularment per sobre del 50% als barris populars. El PP, o més aviat Barberá, havia aconseguit que a la ciutat de València no importés ni l’origen ni la classe social: la meitat o més dels electors de cada districte li feia confiança a ella i l’altra meitat es repartia entre la resta de forces polítiques. Va superar el 50% dels vots en el global de la ciutat en quatre ocasions, i va marcar el rècord absolut el 2007, amb un 56,67% de suport electoral. Ningú li feia ombra, i tots els candidats socialistes s’estavellaven contra el mateix mur. Aquell any 2007, per a més inri, la candidata del PSPV era l’exministra Carmen Alborch, molt coneguda per l’opinió pública i que tenia el suport del president Zapatero.
L’ascens del PP a l’ajuntament de la capital valenciana aviat es va traduir també en l’hegemonia dels populars a la Generalitat. Eduardo Zaplana va esdevenir el president del País Valencià el 1995 amb un percentatge de vot del 43%. A la ciutat de València, el percentatge es va enfilar fins al 47,3%. Fins que Rita Barberá va arribar a l’Ajuntament, el vot al PP a la ciutat de València en les eleccions autonòmiques sempre havia estat per sota de la mitjana del país. A partir del 1991, en canvi, València ha votat més PP a les autonòmiques que la mitjana. Ho ha fet entre 3 i 5 punts més fins al 2011, i només el 2015, en ple declivi, es va situar exactament a la mitjana.
La debacle del 2015
El 2015 el PP va tornar a ser la força més votada a València, però es va deixar pel camí la meitat dels vots i dels regidors i l’alcaldia. “Quina hòstia!”, va exclamar Barberá abraçant-se a Serafín Castellano aquella nit electoral. Com va passar el 1991, un pacte la va desallotjar de l’alcaldia i Rita Barberá aviat va decidir que la seva carrera a l’Ajuntament havia arribat al final. Després de 24 anys, l’esquerra aconseguia equilibrar el color del mapa electoral i sobresortia allà on havia estat forta als anys 80 mentre el PP es refugiava als seus feus del centre. La diferència és que l’esquerra ja no té el color vermell socialista sinó el taronja de Compromís, els adversaris més acèrrims de l’exalcaldessa. Per al PP havia deixat de bufar l’huracà electoral que va escombrar l’esquerra de València durant dues dècades. Una figura irrepetible i amb nom propi: Rita Barberá.
