Catedràtic d’història ModernaAcomplerta la seva etapa com a ministre de Sanitat i com a rector de la UIMP, Ernest Lluch es va reincorporar de ple a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, amb entusiasme i amb una frenètica dedicació a la investigació històrica. En efecte, entre el 1996 i el 2000 va centrar-se en l’estudi de l’austriacisme, el projecte alternatiu al dels borbònics en la Guerra de Successió d’Espanya, representat per Carles III l’arxiduc i avalat per Anglaterra, les Províncies Unides i l’Imperi.
Val a dir, però, que el seus treballs endinsaven les arrels en una investigació de llarg recorregut, la primera fita de la qual va ser l’obra de referència El pensament econòmic de Catalunya (1973), seguida de diverses publicacions posteriors, que el 1996 van quallar en La Catalunya vençuda del segle XVIII (i una versió diferent en castellà, Las Españas vencidas del siglo XVIII, 1999). El llibre, una mena de trencaclosques, aplegava un conjunt de treballs per acabar proposant una interpretació final i algunes suggestives hipòtesis. Aquest era el balanç que feia de la Il·lustració a Catalunya, la qual, afirmava, no era cosa de funcionaris, a diferència d’Espanya: “La nostra és una Il·lustració aplicada amb un gran historiador econòmic (Capmany), amb la construcció d’una visió i d’un projecte polític, econòmic i cultural per a Catalunya (Junta de Comerç, Jaume Caresmar, Fèlix Torres Amat), dos músics prou destacats (Antoni Soler i Ferran Sor), que anaven prou ben acompanyats, i uns quants científics i artistes”. Tres publicacions pòstumes, L’alternativa catalana, Aragonesismo austracista. Conde Juan Amor de Soria (2000) i El programa polític de la Catalunya austriacista (2001) van culminar la línia de recerca.
Des del punt de vista polític, posà èmfasi en la idea d’una Catalunya i d’unes Espanyes vençudes que van veure triomfar l’absolutisme i l’unitarisme (mitjançant els decrets de Nova Planta), cosa que provocà que el nou estat nació espanyol iniciés el seu recorregut amb mal peu, a diferència de Gran Bretanya amb l’Acta d’Unió d’Anglaterra i Escòcia. Enfront de l’absolutisme va albirar una alternativa catalana (catalano-valenciana-aragonesa) per a tot Espanya, basada en el sistema parlamentari, defensada per la Corona d’Aragó. I va descobrir-nos dos personatges cabdals que la van liderar: Ramon de Vilana Perlas, secretari d’estat de Carles III (emperador Carles VI) entre 1705 i 1740, un dels homes més influents a la cort imperial de Viena, potser el català que més “ha manat i ha viscut el poder amb totes les seves plenituds i facultats”; i el castellà Juan Amor de Soria, que des de l’exili vienès redactà un projecte polític alternatiu, parlamentari i federalitzant, al de l’absolutisme borbònic.
Els altres futurs possibles
Va ser la seva inquietud política el que el motivà a submergir-se en la cruïlla del 1714 per entendre l’Espanya que va néixer aleshores i alguns dels problemes endèmics que arriben fins avui. Ens va explicar que hi havia altres futurs possibles, com diria el seu amic Josep Fontana, que encara que no es fessin realitat no vol dir que el que triomfà fos el millor, i ens va ajudar a imaginar aquests projectes que no van quallar. A la vegada despullà el malanomenat “despotisme il·lustrat” borbònic del seu frac modernitzador per retratar la realitat que s’amagava sota l’eufemisme de les “reformes modernitzadores”, les quals per a Catalunya van consistir, abans que res, en una militarització implacable i la desaparició de les institucions seculars de govern que limitaven el poder del rei i que oferien uns canals de participació que s’havien mostrat eficaços per acollir els sectors socials emergents i fins i tot l’home comú.
En aquell llarg i fructífer viatge intel·lectual, pensament econòmic, història cultural i història política anaven de bracet cercant una visió global per al segle XVIII talment com un il·lustrat. La seva consigna, inspirada en el mètode d’anàlisi de l’economista A.O. Hirschman (“Si mires les coses al revés de com te les ensenyen, acabaràs veient alguns angles desconeguts”) va ser-li útil per entendre la realitat complexa d’una societat vençuda però que es negava a esdevenir una província, que conservava la llengua i redescobria la seva història, alhora que avançava cap al capitalisme. La connexió amb les renaixences del XIX havia quedat esbossada.