ERC i el PSC: la fi del distanciament 12 anys després?

BarcelonaPer trobar l'últim pacte de pressupostos entre ERC i PSC cal mirar enrere fins al 17 de desembre del 2009. No es pot dir que fos ni una sorpresa ni una negociació complicada, ja que governaven junts la Generalitat en el segon tripartit. Des de llavors fins ara, els dos partits han seguit negociant i pactant sobretot en l'àmbit local, però mai més un acord de transcendència que impactés de manera directa en la governabilitat de Catalunya com són uns comptes públics. Han sigut 12 anys de distanciament, que es poden dividir en tres etapes.

El dol de deixar de governar (2010-2012)

Amb el final del segon tripartit, les dues formacions s'entreguen a afrontar els dols respectius que els suposa sortir del Govern després de la patacada electoral de les catalanes del 2010. Ni ERC ni PSC són decisius per a la governabilitat de Catalunya perquè Artur Mas governa gràcies als vots del PP, així que se centren a reconstruir la trencadissa interna: Oriol Junqueras es posa al capdavant d'Esquerra i Pere Navarro del PSC. No hi ha una hostilitat especial, més enllà de renegar dels sets anys que van governar junts, però Junqueras fa un primer moviment que evidencia que la distància s'anirà eixamplant. A les eleccions espanyoles del 2011, Esquerra renuncia a repetir la coalició electoral que feia al Senat amb el PSC i Iniciativa per maximitzar el nombre de senadors –L'Entesa Catalana pel Progrés, vigent des del 2000–. El preu a pagar és que ERC no treu cap representant a la cambra alta.

L'opa i el Procés (2012-2017)

A les eleccions del 2012 hi ha un punt d'inflexió. Navarro treu més vots que Junqueras, però el segon aconsegueix un escó més i es converteix en el cap de l'oposició. Per Esquerra són uns bons resultats, mentre que el PSC es fractura internament entre partidaris i detractors d'un referèndum. En aquell moment, està en marxa l'opa de Junqueras per fitxar dirigents socialistes descontents amb el rumb del partit. Atrau noms com l'exconseller Ernest Maragall, que acaba sent candidat a les europees (2014), o com el de l'exdiputat socialista Toni Comín, que es converteix en conseller de Salut (2015). Ho intenta fins i tot amb Montserrat Tura. Per si amb això no n'hi havia prou, el Procés els acaba convertint en partits antagònics. ERC viu l'etapa més unilateralista, mentre que el PSC s'instal·la en la via federal. La renovació de Junqueras ha funcionat, però la del PSC no: Navarro dimiteix el juny del 2014 i el relleva Miquel Iceta.

La repressió i la presidència del Senat (2017-2022)

Després de la tardor del 2017, la fractura ja és total. ERC fa responsable el PSC de la repressió perquè el PSOE avala el 155, i el PSC fa responsable Esquerra del conflicte per haver pressionat per portar la DUI fins al final. En un míting de campanya a Sant Andreu de la Barca l'hivern del 2017, Comín, encara a Esquerra, es pronuncia així: "El PSC hauria de renunciar a les seves sigles i dir-se PUS: Partit Unionista Sobretot". Les relacions estan trencades. També és recordada la invectiva de Meritxell Batet un temps després: "ERC no és de fiar". El 2019 hi ha dos fets que aguditzen el divorci. El primer, Esquerra participa al Parlament en el veto al nomenament de Miquel Iceta com a senador, fet que li impedeix presidir el Senat. Mai abans la cambra catalana s'havia oposat al nomenament d'un senador. Un mes més tard, el PSC participa activament de l'operació per fer alcaldessa Ada Colau amb els vots de Manuel Valls i impedir que Maragall sigui alcalde malgrat haver sigut el candidat més votat. Fins fa ben poc, a principis d'octubre d'aquest any, Junqueras encara retreia als socialistes el que considerava que havia sigut el seu paper recent: "Molts dirigents es van encetar les mans aplaudint el nostre empresonament". "Cal deixar enrere el ressentiment", li va replicar poc després la dirigent socialista Alícia Romero.

Acord pels pressupostos? (2022)

Aquesta setmana hi podria haver notícies sobre la negociació de pressupostos entre ERC i el PSC. Els socialistes mantenen que encara són lluny de l’acord –a “mig camí”, ha dit aquest dissabte Salvador Illa–, però les negociacions ja són un canvi respecte a la relació dels últims anys. Una situació, de fet, que no es veia des de fa més de dotze anys.