Història d'un policia nacional català al Congrés de Diputats

MadridUna de les coses que diferencien el Congrés de Diputats del Parlament és que en el primer et trobes policies a tot arreu: als urinaris, a la cua del menjador o fent-la petar pels passadissos. Per això, encara que sembli estrany en plena setmana de l’operació Catalunya, vull explicar una història.

Un dels meus primers dies a Madrid em trobava a la porta de l’edifici on els diputats tenen els despatxos quan vaig sentir una veu al darrere que deia: “Mira, un que parla com jo: català”. Us podeu imaginar la meva cara de sorpresa quan vaig veure que qui ho havia dit era un dels policies nacionals que custodiaven l’entrada. Des de llavors, sempre que ens trobem xerrem una mica, i per això he pogut reconstruir una mica la seva història. 

El Dani, que no es diu així en realitat, és de la Verneda, de pares immigrants de l’Espanya meridional. Ho delata el seu accent. Tot i així, li encanta parlar català i sempre intenta trobar algun interlocutor. Va de tant en tant a Barcelona a veure els seus pares, però ara ja fa tres anys que està destinat a Madrid en un lloc que és l’enveja dels companys. És afable i rialler, sempre sembla de bon humor. Fins al dia que li vaig preguntar on estava destinat abans de venir a Madrid.

La seva cara va canviar completament aquell dia, i un núvol de tristesa va ocupar el seu rostre, com si recordés un malson i el volgués oblidar. “A la Via Laietana”, em va dir. “Hi eres durant els fets del 2019?”, vaig insistir. “Sí”, em va respondre lacònic. A patir d’aquell moment la conversa es va tornar molt més difícil. Era evident que no en volia parlar. Des de llavors ens hem continuat veient i continuem xerrant. Tots dos pensem que el fred de Madrid se suporta millor que el de Barcelona i que, en canvi, la calor és molt pitjor a la Meseta.

El cas és que des de llavors no puc deixar pensar en el Dani dins de la comissaria de la Via Laietana durant els aldarulls postsentència i en com devia viure-ho. Vull pensar que amb incomoditat (què devien dir els seus companys sobre els catalans?), perquè ell mateix va demanar després el trasllat a Madrid. La història del Dani em fascina perquè representa la complexitat del país (el nostre i el d'ells) i donaria, potser, per a una pel·lícula. Però ara encara és massa recent.

He recordat el Dani ara que es parla de la policia patriòtica i perquè la majoria dels seus companys porten banderetes d'Espanya al canell. Però curiosament l’altre dia em vaig trobar xerrant amb un altre policia a la cua del menjador. Em va explicar que abans havia fet d’escorta, en els temps més durs d’ETA. I em va dir una frase que em va deixar parat: “Afortunadament ETA ja no existeix, per més que hi insisteixin alguns”. Pum! Un altre que trenca tòpics. Jo, mentrestant, aprofitaré sempre que pugui per entrar al Congrés saludant l'autoritat amb un sonor “Bon dia tingui!” 

ELS DETALLS

Ja ha passat un mes i mig des que Ciutadans va decidir canviar la seva imatge corporativa i deixar enrere el logotip taronja sobre fons blanc per un altre en què predomina el verd. Tanmateix, a la seu del partit a Barcelona no hi ha cap pressa per canviar el cartell de la porta. No fa ni mig any que la van estrenar amb el logotip antic, i les finances del partit no estan precisament per a grans alegries.

En l’acte de dimecres d’Ernest Maragall per presentar els seus suports per ser el pròxim alcalde de Barcelona s’hi van colar algunes adhesions que no ho eren tant i també un convidat sorpresa: el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius. Com a mínim el seu nom, que era curiosament la contrasenya del wifi que van poder fer servir els periodistes que van assistir a l’acte, celebrat a la Casa Rius.