Hipercor: “la socialització del sofriment”

PeriodistaUn gallec i un castellà, arrogant-se la representació d’Euskal Herria, posen una bomba en uns magatzems. Es pensen que són de capital francès quan en realitat són espanyols, i estan situats a Catalunya. Tot i ser independentistes, la tracten com si fos Espanya. Asseguren que volen fer un atemptat sense víctimes, però l’explosiu el col·loquen en un espai ple de gent, i els que en última instància el poden evitar, les forces de seguretat de l’Estat, no el desallotgen perquè la seguretat del local es pensa que és una falsa alarma quan veuen que passa l’hora que ETA ha donat per a la detonació. El resultat d’aquest tràgic cúmul de despropòsits són els vint-i-un morts i quaranta-sis ferits de l’atemptat d’Hipercor, el 19 de juny del 1987, del qual ara commemorem el trentè aniversari.

ETA estava en el moment d’acumular forces per negociar. Així es diu en llenguatge polític, però en versió original terrorista això significa posar el màxim nombre de morts damunt la taula per demostrar una capacitat operativa que pressionés el govern espanyol a dialogar sobre l’autodeterminació basca. Per tal que la teoria es fes pràctica, van eixamplar els seus objectius: ja no era només el “matar botxins” del franquisme o la “resposta militar a una ocupació militar” que van preconitzar els primers teòrics de la violència.

L’escandall de víctimes civils acabarà superant el de les militars, i es buscaran diferents termes per justificar-ho: “la socialització del sofriment”, “la guerra prolongada de desgast”, “els danys col·laterals”... L’any d’Hipercor, ETA activa 19 cotxes bomba, que causen 9 morts militars, 25 morts civils i 121 ferits. ETA és el 60% dels temes de portada dels diaris de més tirada en la dècada 1987-1997, i les enquestes assenyalen el terrorisme com la principal preocupació ciutadana.

El comando Barcelona que va perpetrar la massacre d’Hipercor va entrar a Catalunya pel pont de la Constitució del 1985. Des d’aleshores, ETA organitza un entrellat operatiu amb tres pisos francs a la ciutat i un garatge a Castelldefels. Allà converteixen en bomba un Ford Sierra blau robat a Donosti: l’armen amb vint-i-set quilos d’amonal i recipients diversos amb un còctel de dos-cents litres a base de gasolina, cola i sabó. L’estacionen a la primera planta del pàrquing amb un temporitzador engegat.

El resultat va ser una ona de xoc de 2.834 metres per segon, una pressió de 96.948 tones/metre, 2.300 graus de temperatura i la contaminació de l’atmosfera per monòxid de carboni. Cauen sostres, s’enfilen flames, es rebenten canonades que deixen anar aigua comprimida, els vidres s’esmicolen i esdevenen un complement de la metralla... Els supervivents s’obren pas sense visió, pel fum i l’enlluernament, i els crits d’angoixa de les víctimes multipliquen l’angoixa de qui els sent.

Un d’aquells supervivents es carrega d’heroisme i té prou tremp per treure al carrer una noia encesa i rebolcar-la per terra per acabar d’apagar-li el foc. Ell amb prou feines té més temps per a res. Es desperta a la Vall d’Hebron amb cremades a gairebé el vuitanta per cent del cos. És Robert Manrique, el carnisser que es disposava a vendre uns llibrets de llomillo quan el taulell va saltar pels aires disparat per un bufador que trepanava des del pis de sota.

Manrique va encapçalar després una lluita cívica pels drets de les víctimes. Ell i Álvaro Cabrerizo, a qui li van assassinar la dona i dues filles en l’atemptat, van liderar una demanda contra l’Estat per no haver desallotjat el magatzem, tot i la ràpida presència de la policia. Els advocats Juli de Miquel i Santiago Montaner van aconseguir que l’Audiència Nacional (4 d’abril del 1994) establís una “negligència operativa”. El Tribunal Suprem (31 de gener del 1996), després de deixar òbviament clara la responsabilitat criminal d’ETA, reconeix el dret dels demandants a percebre una indemnització per “ cierta pasividad o por mejor decir conducta omisiva de las Fuerzas de Seguridad ” i admet que “ no se adoptaron las debidas precauciones ”.

L’acusació partia del fet que ETA va fer tres trucades per avisar de la col·locació del cotxe bomba, amb temps de sobres per fer un desallotjament. Els lletrats anoten que el comando Barcelona truca a la Guàrdia Urbana a les 15.12 h, 56 minuts abans de l’explosió, i que en el telefonema, enregistrat amb el número 3.606, hi consta clarament que els terroristes precisen que no s’ha de moure cap vehicle de l’aparcament i que la gent no s’hi ha d’acostar. La primera unitat de la policia havia arribat a Hipercor a les 15.28 h, 40 minuts abans de l’explosió. En les declaracions, la policia admet que no van revisar els cotxes de l’aparcament i que no van donar ordre de desallotjar, i el Suprem afegeix que ni tan sols es va evitar que continuessin entrant vehicles i persones. L’últim tiquet del parquímetre l’agafa un Peugeot 205 i marca fatídicament l’hora de l’explosió, 16:08. El conductor mor a l’acte.

Els autors de l’atemptat van ser condemnats per delictes diversos a llargues penes de presó. Robert Manrique es va trobar amb un d’ells, el 15 de juny del 2012. Va acceptar el seu penediment i va desplegar una gran activitat per facilitar amb generositat la convivència i consolidar la pau que s’havia materialitzat amb el comunicat d’ETA del 20 d’octubre del 2011. La pau que va començar a construir-se sobre la runa d’Hipercor. El Pacte d’Ajuria Enea se signava el 12 de gener del 1988. Abans que s’acabés l’any el govern espanyol i ETA es reunien a Alger, el rebuig contra la violència prenia cos al si de l’esquerra abertzale i en la mobilització social. El convicte que va anar a veure Manrique a la presó de Zaballa (Àlaba) era Rafael Caride, el gallec que en nom d’Euskadi va prendre part en aquell atemptat que ja és a la història.

Les trucades que no van servir de res