MadridLa resolució del Suprem assumint la competència per investigar els aforats Puigdemont i Wagensberg era previsible, després del conflicte registrat a la Fiscalia sobre la possibilitat de sostenir o no l'acusació de terrorisme en el cas Tsunami Democràtic. Quan un jutge es dirigeix a la Sala Penal amb una exposició raonada contra aforats –com ha fet el magistrat García-Castellón–, el tribunal es mira amb molta cura l'informe del fiscal, i habitualment segueix el seu criteri, tot i que aquests dictàmens no són vinculants. Ara bé, el fiscal general, Álvaro García Ortiz, no va ordenar que la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde, s'ocupés del cas des del principi, i quan ho va fer ja era per apagar un incendi, el que havia començat entre els fiscals de la sala penal del Suprem, que en una junta van considerar, per 12 vots contra 3, que sí que es podria sostenir que en el cas Tsunami Democràtic es van cometre delictes de terrorisme.
El fet que el primer fiscal que va tocar l'assumpte, Álvaro Redondo, hagués opinat que hi havia terrorisme, per corregir-se després –havent parlat abans d'aquesta segona decisió amb el fiscal general– no va fer més que complicar les coses, perquè va facilitar que es donés per descomptat que l'havien pressionat per canviar de criteri. Això va estimular el 12 a 3 mencionat, i va obligar que la tinent fiscal del Suprem fos l'última a intervenir, quan per raó del càrrec és qui habitualment informa sobre els casos que afecten aforats. Però la número dos de la Fiscalia va actuar com a vagó de cua del tren, en lloc d'aparèixer al comandament del comboi.
Aquest fet no és anecdòtic, perquè anar darrere dels esdeveniments dificulta donar explicacions convincents i guanyar la batalla d'opinió pública. Dit això, és altament probable que el Suprem hagués assumit el cas Tsunami en qualsevol circumstància, estimant l'existència de delictes de terrorisme per part de Puigdemont, digués el que digués la Fiscalia. El conflicte que hi ha hagut entre els fiscals és perifèric, però ha sigut molt important per reforçar la posició dels que rebutgen l'aprovació de la llei d'amnistia. Ara bé, el moll de l'os, la qüestió principal que cal plantejar-se per analitzar el que està passant a Espanya en aquest inici de legislatura és si els recents moviments judicials responen a un suposat propòsit d'higiene democràtica o a la reaparició del fenomen descrit com el "govern dels jutges".
Aquesta irrupció del poder judicial en el primer pla de la política ha passat altres cops, sobretot en moments de crisi del sistema. En un article editat pel Centre d'Estudis Constitucionals, el professor Edoardo Frosini descrivia el cas italià dient que "el poder judicial ha operat com un instrument de moralització de la vida civil, reemplaçant, de fet, la classe política governant i tractant d'imposar una nova forma d'administrar els assumptes públics". I afegia que l'"intervencionisme" de la justícia italiana va provocar que "el jutge es convertís també en legislador, en una clara vulneració del principi de separació de poders". Reflexioneu-hi. Ens està passant el mateix?
