BarcelonaLa setantena promoció de jutges està integrada per 188 nous professionals en pràctiques que a finals de novembre ja van rebre el seu destí. Només n’hi ha onze de catalans. L’any passat eren sis de 62. En canvi, Catalunya és tradicionalment el lloc on més places hi ha vacants. Aquest any eren una vuitantena de les 195 que havien quedat desertes a tot Espanya per canvis de destins o promocions. Una deficiència estructural que contrasta amb l’alt volum d’assumptes -molts d’importància- que gestionen els jutjats catalans i que s’ha mantingut durant els anys que la plantilla judicial de Catalunya ha hagut d’afrontar diferents judicis i procediments derivats de la judicialització del Procés.
Inscriu-te a la newsletter Política
Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi
La baixa tradició d’opositar és un dels motius que expliquen la falta de jutges catalans, argumenta la magistrada Clara Carulla, cap d’estudis de l’Escola Judicial, el centre que forma els futurs jutges de tot l’Estat, que està ubicat a Barcelona. “Catalunya és una terra amb una forta tradició empresarial, més que no pas opositora”, subratlla. “És més fàcil optar per treballar en l’àmbit privat que no fer una oposició complicada que et comporta una mitjana de cinc anys, però que hi ha gent que en triga deu i molts que no l’aproven mai”, diu Patricia Bocanegra, una dels jutges que integren la 70a promoció i que exercirà a Arenys de Mar.
Per a Carulla, el fet que no hi hagi una gran tradició de carrera judicial a Catalunya explica, en part, la mobilitat de la plantilla i l’elevat nombre de vacants que es generen cada any i que deriven en la seva inestabilitat: la prioritat entre la majoria de jutges que es formen al centre de Vallvidrera és acostar-se a casa, sinó a curt, almenys a mitjà termini. El mateix president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús Maria Barrientos, reconeixia en l’acte de jura o promesa dels 74 nous jutges “els greus problemes de mobilitat i vacants judicials” que pateix la plantilla de jutges a Catalunya. De fet, les 74 incorporacions no cobreixen el total de vacants existents, que supera la vuitantena.
Les persones que decideixen fer de jutges primer s’han de llicenciar en dret i després han de superar unes dures oposicions teòriques, que passen per memoritzar el gruix de lleis. Normalment, triguen entre tres i quatre anys a preparar-se. Els opositors que les superen passen dos anys a l’Escola Judicial: un temps dedicant-se a la part teòrica, seguit d’un any en pràctiques amb un tutor i quatre mesos com a jutge substitut o de reforç. Després, els aspirants trien destí, en funció de la seva nota i de les places ofertes, que depenen del nombre que n’habiliti el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) -els anys de crisi econòmica se’n van convocar menys- i de les vacants existents. Com que a Catalunya hi ha molta mobilitat, també es generen més places.
El consens polític
Carulla assegura que el context polític i el Procés no influeixen els jutges a l’hora de triar destí ni tampoc a l’hora de demanar el trasllat més endavant. La cap d’estudis admet que poden existir “prejudicis previs” d’alguns aspirants i de les seves famílies abans de venir a completar la seva formació a Catalunya, però durant els dos anys que hi estudien “fan un canvi de xip”. En canvi, una de les noves jutges llicenciades aquest any, Helena Castells, diu que “els últims anys Catalunya no és tan ben vista com a destinació pel context polític”.
Carulla diu que els aspirants ordenen les seves prioritats de destí en funció de l’especialització, d’una banda, i de la ubicació, de l’altra, “no només per estar a prop de casa, sinó a prop d’algú”. És el cas del madrileny Antonio Costia, que té la parella a Catalunya. Aquest va ser un dels motius per decidir quedar-s’hi, explica. L’altre, que “li havien donat bones referències” del jutjat de Figueres, on finalment farà les pràctiques.
Amb tots els condicionants previs, no acostuma a donar-se el fet que el primer de la promoció triï Catalunya. Dels últims anys, només el 2018, quan va ser una jutge catalana, Marta Nadal, la primera a escollir destinació, va triar el jutjat de Mollet. L’elevat nombre de places vacants a Catalunya fa que la majoria de jutges catalans no tinguin problema per exercir a casa i sovint en en el que els interessa. Per exemple, Laia Hernández ha triat Granollers en primera opció perquè volia “treballar en l’àmbit de la violència contra les dones” i perquè part de la seva família viu a Barcelona.
Marta Pérez, de Saragossa, també ha optat per Catalunya perquè fa anys que hi viu: “Podia escollir, però tenia clar que em volia quedar a Catalunya”. Diego Acosta, colombià resident a Madrid, diu que ha triat Catalunya perquè després d’haver-hi fet pràctiques ha vist que li agrada aquesta terra i perquè ha fet pinya amb altres companys de l’Escola: “Alguns l’escullen i d’altres arriben de manera obligada”, admet. És el cas de Carmen Sánchez, de Màlaga: Catalunya era l’únic destí possible, “perquè a Andalusia ja no quedaven places i aquí és on més n’hi ha”, confessa.
“Som conscients que alguns de vosaltres teniu projectes vitals (i professionals) fora de Catalunya”, deia Barrientos en el seu discurs als jutges en pràctiques fa poques setmanes. “Però fins i tot per als que efectivament haurieu preferit començar exercint en altres territoris no perdem l’esperança que acabeu consolidant els vostres destins entre nosaltres, com abans hem fet tants d’altres”, els encoratjava. El CGPJ ha creat un incentiu econòmic per als jutges que treballen a Catalunya, que, segons Carulla, pot ajudar a mantenir l’“estabilitat” de la plantilla. El temps dirà si els discursos i els incentius han calat.
El català, una excepció als jutjats
La mobilitat de la planta judicial catalana i el fet que estigui formada majoritàriament per jutges vinguts d’altres punts de l’Estat expliquen també en part l’ús residual que es fa del català en l’àmbit de la justícia. Les dades són demolidores: només un 7% de les sentències es redacten en català. El mateix president del TSJC, Jesús Maria Barrientos, demanava als nous jutges en pràctiques que “reconeguin” i “respectin” els “drets lingüístics dels ciutadans que intervinguin en els processos” i que respectin “la seva opció lingüística”. “Sobre els poders públics, en aquest cas els jutges, recau la càrrega de facilitar l’exercici d’aquest dret i fer efectiva l’opció lingüística escollida pels ciutadans”, subratllava.
El problema no és només dels jutges: els advocats reconeixen que la llengua més utilitzada als tribunals, també per part seva, és el castellà, perquè és l’idioma en què estan redactades la majoria de lleis. Els col·legis professionals i la conselleria de Justícia fa anys que destinen esforços per revertir la situació. Fa poc s’ha aprovat un incentiu de 20 euros per cada escrit que els advocats d’ofici presentin en català.
