Nombres Rodons

"Hi ha massa immigració": una percepció o una realitat?

La ideologia té un impacte important en la quantitat de població immigrada que veiem

3 min
Nouvinguts al barri del Fondo de Santa Coloma

BarcelonaTots nosaltres anem pel món amb una peça que rarament ens podem treure de sobre: les ulleres ideològiques. Tendim a valorar millor l’economia quan el partit que governa és nostre i immediatament canviem d’opinió si el nostre partit perd i el rival obté la victòria. En un món complex, en què és difícil—sovint impossible—formar-se una opinió d'acord amb una anàlisi freda dels fets o de les dades, utilitzem sovint les ulleres ideològiques, una drecera cognitiva que ens permet navegar pel món polític. La pregunta “hi estic a favor o en contra?” sol ser més aviat “el meu partit o la meva ideologia què diria davant d’un cas com aquest?”. Una manera de processar que, segons el Nobel Daniel Kahneman, mort el març d’enguany, forma part del sistema 1, és a dir, aquell procés de pensament que es caracteritza per ser ràpid, automàtic i intuïtiu. En política, sobretot en èpoques de conflicte ideològic, el sistema 2, lent, deliberatiu, conscient i intencionat, sovint brilla per la seva absència.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Les ulleres ideològiques no només afecten la manera com veiem l’economia, el nostre posicionament sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat o la valoració de com juga la selecció espanyola. També té un impacte sovint important en com percebem el món del nostre voltant. Per exemple, la quantitat de població immigrada que veiem. El tema de la immigració fa temps que està present en el debat polític i sol ser una de les eines sovint brandades pels partits d’extrema dreta. Segons el baròmetre d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió publicat aquest dijous, un 48% dels enquestats estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació que “hi ha massa immigració al nostre país”.

Que es percebi que hi ha “massa immigració”, pot dependre de la realitat, però també de la percepció. Segons dades del mateix CEO, els catalans creien a finals del 2022 que hi havia un 36% de població immigrada, quan la xifra real segons el padró d’habitants vorejava el 21%. Encertar un valor real és sempre complicat, però si sistemàticament se sobredimensionen, el patró que emergeix és un altre. Ho veiem quan desgranem les dades per partits: els votants de totes les formacions polítiques sobreestimen la quantitat d’immigració que hi ha.

De cada 100 persones que viuen a Catalunya, quantes diria que han nascut a fora de l’estat espanyol, aproximadament?

Aliança Catalana i Vox, les dues formacions d'extrema dreta del Parlament, són les que tenen els votants més contraris a la immigració. El 97% dels electors del partit de Sílvia Orriols i el 88% dels d'Abascal creuen que hi ha massa immigrants, seguits dels del PP i de Junts (62%). Els dels comuns (22%) i la CUP (24%) són els que tenen una visió més positiva del fenomen, i els del PSC (43%) i ERC (45%) també se situen per sota de la mitjana.

Percepció local també equivocada

Quan mirem les dades per municipi, observem que el patró es manté: en bona part dels municipis catalans els residents veuen més immigració de la que realment hi ha. Els motius perquè això passi són diversos, però en podem destacar dos: primer, quan un municipi té un percentatge d’immigració relativament elevat, la percepció de les persones s’acosta més a la xifra real. Per tant, quan les xifres són relativament baixes, els autòctons en perceben el contrast i tendeixen a exagerar-lo (encara que sigui indirectament). Segon, la segregació juga un paper important.

Relació entre immigració percebuda i real
La línia mostra on haurien de ser els punts si la percepció fos la mateixa que la xifra real

En aquells municipis on la població immigrada viu tota junta, en espais molt concrets, i hi ha poca barreja, la sensació del “nosaltres i ells” augmenta i, per tant, se sobreestimen més els volums d’immigració. En canvi, una certa barreja ajuda a reduir els estereotips negatius vers els altres. Què s’hi pot fer? Campanyes antirumors, estratègies per desmuntar la desinformació o polítiques públiques per afavorir la interacció solen ser una part del menú d’opcions. Un camí, però, que sempre és tortuós, sobretot quan la dinàmica política empeny les percepcions cap a l’exageració.

Una dada curiosa

A principis de juny alguns diputats italians van decidir canviar les lleis mitjançant la boxa. El Palau de Montecitorio, seu de la cambra baixa, va ser testimoni d’empentes, xocs i intents de cop de puny entre membres del Moviment Cinc Estrelles i de la Lliga Nord. L’escena va xocar per inusual en un país de la Unió Europea, tot i que els onorevole diputats italians ja s'havien intentat atonyinar el 2017. Itàlia, però, no és el país on més baralles s’observen en el Parlament. Des del 2014, Turquia i Ucraïna encapçalen la classificació, amb un total de 15 baralles cada un. En la llista de països amb més baralles hi són habituals les democràcies febles o les autocràcies electorals. Taiwan és el primer país democràtic que surt a la llista, amb un total de 7 baralles en vuit anys. Tot i que hom pot tenir la sensació que les qüestions simbòliques són les que generen aquest intercanvi de punys, el cert és que la majoria de discrepàncies s’originen després de discussions sobre polítiques públiques.

Nombre de baralles a cops de puny en els Parlaments
Dades entre el 2014 i el 2022
stats