“Hi tenim dret”, però “no se puede”

MadridReconec que m’he posat la camisa de les grans ocasions. Aquella que reserves per a una cita interessant: al capdavall, avui és un dia especial, i mira, què carai. A veure si la conferència madrilenya dels Tres Tenors del Procés serà un d’aquells esdeveniments que marquen un abans i un després i jo sortiré a la foto tot desmanegat.

Les expectatives són altes. I amb raó. Fa dies que ens expliquen que serà el cop sobre la taula definitiu, un ara sí que sí, un escolti’m atentament que només l’hi diré una vegada i, esclar, tots acudim al Palau de Cibeles amb ganes de xou.

A les portes de l’Ajuntament uns 300 simpatitzants de la Falange i altres grups d’extrema dreta s’han reunit per deixar-nos a tots ben clar que això de la democràcia són foteses. La posada en escena és l’habitual: un munt de banderes preconstitucionals, braços alçats i els clàssics “Arriba España ” amb afegitons més imaginatius, del tipus “ que os quede claro, cabrones ”. Un cordó policial els envolta, i una senyora molt ofuscada diu: “Escolti, que els perillosos no som nosaltres”. Sort que una seva amiga li explica el motiu de tanta seguretat: “Ens posen policia perquè no els matem quan surtin”.

Em costa d’entendre l’odi. Quan el veig tan pur i tan fora de lloc a la cara de dues senyores que podrien ser les meves àvies. Afortunadament, són minoria. Això sí, molt ben organitzada. Ja que s’han reunit, ho aprofiten per reivindicar una mica de tot: insulten Manuela Carmena per obrir l’Ajuntament a “assassins proetarres”, critiquen la “traïció maçona del PP” i criden “Refugiats no, espanyols sí” mentre algú recull signatures per derogar la llei de l’avortament. De sobte, algú agafa el micro i deixa clares les seves intencions: “No hem vingut a parlar. Venim buscant brega. La unitat d’Espanya no es pot negociar”.

Ni operació diàleg ni hòsties. Aquests ho tenen ben clar i jo ja en tinc ben bé prou. Em disposo a entrar al palau, però em barren el pas. A mi i a una trentena de convidats més. “Aforament complet”, ens diuen. Ens haurem de quedar al carrer. No pot ser. Miro al meu voltant, la gent ensenya les acreditacions com vietnamites davant l’ambaixada americana en plena caiguda de Saigon. Fins i tot un càmera de TV3 queda fora. No hi ha res a fer. Des de la tragèdia del Madrid Arena a la capital es prenen molt seriosament el respecte a l’aforament, ja sigui en una festa a La Riviera o en una conferència del president de la Generalitat.

A la policia no sembla que li importi que jo m’hagi posat la camisa de les grans ocasions i procedeixen a desallotjar-nos. “ ¡Si decimos que no se puede, no se puede, señores! ” Em sento com aquell passatger víctima de l’ overbooking a qui fa unes setmanes van arrossegar fora d’un avió com un sac de patates, però la Policia Nacional té més miraments que les hostesses de United Airlines i no estiren ningú pels cabells. Gràcies. Malgrat tanta amabilitat, la guspira de la indignació no triga a encendre’s. Això sí, una indignació a la catalana, d’aquella que es desfoga amb el del costat en veu baixeta: “Però això no pot ser, estem convidats, estem acreditats! Hi tenim dret!”

“Hi tenim dret”, diuen uns. “ No se puede ”, diuen uns altres. I la senyora de Prosegur de l’entrada rubrica: “Per molt que insisteixin no hi podran accedir. Les normes no les he fet jo. Cal respectar-les”. I per uns moments, m’ha semblar sentir el mateix Mariano Rajoy.