Toni Comín: "Hem de reprendre el fil que es va interrompre l’octubre del 2017"

BarcelonaEl vicepresident executiu del Consell de la República, Toni Comín, és a l’exili des del 30 d’octubre del 2017. "Subjectivament estem bé, hem fet un esforç pensant en les nostres famílies per ser els mateixos que érem –explica–. Objectivament estem molt malament, en el sentit que l’exili és una injustícia molt gran".

¿ERC està complint l’acord de govern amb Junts?

— Això ho ha de valorar Junts, la seva executiva i els seus militants.

¿Junts ha de sortir del govern Aragonès?

— No em vull manifestar públicament sobre aquest debat. He estat convidat a l’executiva de Junts, perquè ha decidit que dona el mateix tracte als seus òrgans als consellers autonòmics i als del govern del Consell de la República, però no crec que em correspongui manifestar el meu punt de vista als mitjans.

¿Per als votants de Junts no seria més lògic que els que tenen un pes al partit expressin la seva posició?

— L’executiva farà una valoració la setmana que ve que espero que sigui molt majoritària, si pot ser per consens, sobre si s’està complint o no l’acord de govern, i en aquest sentit hauria d’explicar el seu posicionament als militants.

¿Ha estat útil fins ara ser al govern?

— La resposta que he donat a les preguntes anteriors també l’he de donar a aquesta.

¿No vol parlar del tema central de la política catalana?

— El tema central, per a mi, és l’acte unitari que demà farà el Consell de la República amb Òmnium, l’ANC, la Intersindical, la Cambra de Comerç i l’AMI, per celebrar l’1 d’Octubre i donar un missatge de futur. És urgent que tanquem el cicle d’aquests últims cinc anys, en què ens hem posat d’esquena a l’1-O. Hem d’obrir un nou cicle que sigui el del retorn, de recuperar la victòria com a punt de partida de tota l’acció política del moviment independentista, i reprendre el fil que es va interrompre. El fet polític més rellevant per a mi en aquests moments és aquest acte que el Consell fa molts mesos que està impulsant, perquè ens hauria de permetre tancar un cicle negatiu i obrir un cicle d’esperança. Pretenem que sigui un punt d’inflexió que ens permeti tornar a l’1-O i entendre’l com a font d’inspiració de les batalles que volem donar.

Per què s’ha perdut aquest fil, i com s'ha de reprendre?

— Hi ha un mandat que des dels partits independentistes només podem reconèixer com a vigent, legal i vinculant, perquè el vam fer d'acord amb una llei que després vam considerar vàlida per fer el referèndum i la declaració d’independència, tot i que ja estigués impugnada pel Tribunal Constitucional. Aquella victòria només pertany al poble, perquè la declaració d’independència és un acte degut, no revocable. Només la poden revocar els ciutadans.

Per què ho considera trencat?

— Alguns han oblidat de fins a quin punt el mandat és vigent. Alguns s’han inventat l’estranya teoria que el mandat caduca. S’ha de ser molt mal historiador per pensar que els mandats que no es fan efectius de manera immediata caduquen. Hi ha hagut molts processos d'independència en què la declaració s’ha fet en un moment i no s’ha materialitzat plenament fins al cap de molts anys. Durant aquests cinc anys, ens hem oblidat a més de quina va ser la fórmula de la victòria: un objectiu concret, que va ser un referèndum emmarcat en la lògica del desbordament democràtic, i la unitat de partits, institucions, societat civil, ciutadania organitzada.

Parla d’unitat, quan el Govern està més trencat que cohesionat.

— El Consell vol intentar fer demà una demostració de l’altra unitat. ¿O és que la unitat només passa per les cúpules dels partits? Hi va haver centenars de milers de persones que en les últimes eleccions no van anar a votar perquè estan decebudes amb els partits, i es parla d’una llista cívica. Volem liderar una unitat estratègica que no depengui dels partits.

¿Un desbordament civil?

— Les institucions se suposa que es deuen a un 52% d’electors que van votar partits independentistes. S’ha de construir aquesta unitat que pressioni les institucions perquè compleixin amb allò a què s’han compromès. Si les institucions no van a l’1-O, l’1-O haurà d’anar a les institucions.

¿No considera que siguin independentistes?

— L’independentisme pot ser estrictament declaratiu, però que no posi la independència com a objectiu de la teva acció política. També el PSOE se suposa que està a favor de la república espanyola, i res indica que en la seva política s’hi aproximi.

¿El president Aragonès participarà en la manifestació?

— L'hi haurà de preguntar. Tots els membres del govern de l’1-O i l’actual hi estan convidats. Em semblaria molt bé que vingui a escoltar el que hem de dir. Demà hem d’adreçar tres missatges. Un a les institucions catalanes, exigint que responguin a aquest mandat al 52%; un als ciutadans de Catalunya, dient que el Consell és aquí per liderar una nova etapa, per tancar aquest cicle de paràlisi, i a l’Estat, que és que estem disposats a culminar el Procés, de manera pacífica, democràtica, amb les estratègies de la desobediència civil. No tenim per què aturar-nos davant d’un estat autoritari.

¿La gent està igual de mobilitzada ara que fa cinc anys?

— Formulada en aquests termes la resposta hauria de ser no, però per a mi el que és important és que hem entès millor el preu de la victòria. Hi ha dues posicions. Els que en nom del realisme acaben optant per la rendició, i després hi ha el de la moral de victòria una mica falta de realisme, que ho considera una qüestió de voluntat, lideratge, aixecar la DUI, de posar un termini com abans millor. El repte del Consell és mantenir la moral de victòria i el realisme. Podem guanyar, però el preu d’aquesta victòria és alt. Per això des del Consell hi insistim: la independència no és una qüestió de terminis, sinó de preparació.

Expliqui’m dos records de l’1-O.

— Em vaig quedar al col·legi electoral, que és el de la meva filla. Van enviar 150 policies sabent que jo era allà. L’entrada va ser d’una violència considerable. Però no van trobar les urnes a les neveres de la cuina. L’altre és quan vaig anar a buscar la meva mare a l’hospital i la vaig portar en cadira de rodes al col·legi electoral: a l’escola del barri on ha viscut seixanta anys de la seva vida. L’aplaudiment dels veïns i les veïnes no l’oblidaré mai.