El gir de guió per acabar sent el president de la pandèmia

En el seu discurs d’investidura, el 13 de maig del 2018, Quim Torra es va esforçar en presentar-se com un president “provisional”, pendent que es pogués investir Carles Puigdemont, i va garantir que l’objectiu de la seva presidència no seria cap altre que fer el trànsit cap a la República Catalana. L’oposició unionista no va trigar a carregar contra ell per aquestes dues qüestions, acusant-lo reiteradament d’estar obsessionat amb la independència i d’ignorar “els problemes reals dels catalans”.

L’esquema es va mantenir invariable si fa no fa durant dos anys -sense avenços notables en el trànsit cap a la República-, fins que va arribar la pandèmia. Alliberat dels seus compromisos d’investidura, un cop Puigdemont va renunciar a l’escó al Parlament i les tensions amb ERC es van fer insuportables, Torra va entomar la gestió del covid-19 com el seu últim repte com a president.

I ha sigut aquesta setmana en el debat de política general, sentint-se el focus de les mirades per la seva probable imminent inhabilitació, quan ha culminat el gir de guió per intentar que se’l recordi com el president de la pandèmia.

Ni la inhabilitació ni la independència van ser els elements centrals del discurs, que es va permetre el luxe d’acabar amb ironia veient que als portaveus parlamentaris el que veritablement els interessava eren les eleccions: “He estat dues hores parlant de la gestió del Govern i de la pandèmia i aquí la majoria de grups parlen de no sé quines històries”. És conscient que viu les últimes setmanes a Palau -ell mateix ho ha reconegut malgrat que ara JxCat opti per criticar tothom que ho doni per fet-, i, sense cap projecte de renom que s’associï a la seva figura, la gestió dels primers mesos del covid-19 -amb èxits i fracassos- li pot oferir un llegat.

La partida de tenis taula no la juga només contra l’oposició. Ningú ha sigut més vehement que ERC demanant-li sense sort que avanci els comicis. Tot i que fa uns mesos fonts pròximes a Torra asseguraven que aquesta era la seva intenció, el pla ara ja és un altre. I si torna pilotes a l’unionisme, també les torna als republicans, que fins ara han rebut silenci quan han mirat de pactar la resposta a la inhabilitació, ara ja en mans del Tribunal Suprem.

La crònica judicial també s’escriu a l’Audiència Nacional, perquè si el final de la legislatura catalana torna a dependre dels tribunals, també ho fa el futur dels dirigents polítics que van recórrer a les clavegueres per combatre l’independentisme, l’esquerra i, fins i tot, per combatre’s a ells mateixos. L’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz és el primer imputat del govern de Mariano Rajoy per aquesta qüestió, que també podria acabar esquitxant María Dolores de Cospedal, i de la qual Pablo Casado intenta desmarcar-se a correcuita. “Sé fuerte ”, li diria probablement Mariano Rajoy si ell no estigués també a l’expectativa.

El debat de política general no només ha inaugurat el període de sessions al Parlament. També ha suposat l’estrena dels lavabos inclusius a la cambra. El canvi és fonamentalment de llenguatge. S’ha modificat el cartell de la porta dels lavabos que abans estaven reservats per a persones amb mobilitat reduïda i també per canviar els nadons i s’hi han afegit dos conceptes: la copa menstrual i el gènere inclusiu.