Guerra dels partits espanyols per endossar-se el cost del bloqueig

MadridAmb la possibilitat creixent d’una investidura fallida la setmana que ve i l’amenaça d’un avançament electoral prenent cos, els partits espanyols han començat una guerra per endossar-se el cost del bloqueig polític. Per fer aparèixer l’altre com el responsable de la inestabilitat, conscients que els electors tendeixen a castigar els artífexs dels bloquejos. La pugna té com a principal protagonista Pedro Sánchez. El candidat del PSOE, designat per Felip VI com el responsable de buscar suports per aconseguir tornar a ser president, està multiplicant els missatges cap a la resta de partits per aparèixer com la víctima de l’immobilisme dels seus rivals. Mentrestant, la resta de partits concentren les crítiques en ell, l’acusen d’inacció, i intenten espolsar-se la responsabilitat de la situació de bloqueig en què es troba l’estat espanyol.

La lluita pel relat en l’arena de la política estatal és més activa en el flanc esquerre. Tot i que Pedro Sánchez intenta repartir responsabilitats a banda i banda, demanant a Ciutadans i el PP que s’abstinguin en la seva investidura per posar a rodar la legislatura, és amb Pablo Iglesias amb qui manté un torcebraç més intens. La negativa a acceptar ministres de perfil polític de Podem i, en particular, el no de Sánchez a l’entrada del mateix Iglesias a l’executiu té empantanegades les negociacions per al govern d’esquerres que els dos líders asseguren que volen formar. I tots dos exhibeixen els arguments per presentar les seves línies vermelles com a raonables. El PSOE afirma que amb Podem no sumen majoria absoluta, i això allunya la coalició. I ho adoba amb una suposada distància insalvable dels dos partits en la política pel que fa a Catalunya.

Per contrarestar-ho, Iglesias ha promès fidelitat en aquest àmbit, i presenta la coalició com el model més sensat, tenint en compte la correlació de forces 1 a 3 de les dues formacions d’esquerres. L’últim moviment del partit lila -obrir una consulta a la seva militància que confronta l’opció de la coalició i la del govern en solitari del PSOE- també és en clau de la lluita pel relat. Iglesias pretén obtenir un aval democràtic a la seva estratègia, que el descarregui de la responsabilitat del bloqueig als ulls dels electors, tot donant una imatge de flexibilitat per haver posat les dues opcions sobre la taula.

La pugna entre el PSOE i Podem és, doncs, la més intensa. I no només perquè són els dos partits que estan negociant més activament, sinó també perquè apareixen a priori com els que més hi tindrien a perdre en una repetició electoral. Els votants d’esquerres van participar en massa en les eleccions del 28-A, marcades per la por de l’ascens de Vox, que aleshores encara no estava mesurat. I és previsible que un cop ha sortit un resultat de les urnes que fa possible la formació d’un govern d’esquerres siguin justament aquests votants els més inclinats a castigar els seus representants polítics. Sánchez i Iglesias ho saben, però tots dos semblen disposats a anar fins al final, encara que això vulgui dir jugar-se-la a les urnes.

En el flanc dret, la batalla més intensa no és a escala estatal, sinó autonòmica. I té com a protagonistes els dos partits més nous del bloc: Ciutadans i Vox. Les negociacions, sobretot a Madrid i Múrcia, també estan encallades per la negativa del partit d’Albert Rivera a pactar res directament amb la ultradreta. Vox, per la seva banda, no vol aparèixer com una crossa sense personalitat dels dos partits de dretes, i vol fer valer que els seus vots són necessaris per investir el candidat de dretes.

I mentre els partits continuen amb la lluita pel relat, la inestabilitat guanya terreny.