Guardiola passa per l'adreçador
MadridEl Tribunal de Comptes ha aprovat una instrucció dirigida als partits perquè extremin el rigor i la transparència en el control de la despesa en la campanya electoral del 23 de juliol. Però no estic segur que calgui aquesta cautela. A les eleccions generals, els partits han optat pels mitjans de comunicació, especialment els platós televisius i els estudis de ràdio. Ja ningú va a predicar a la muntanya. Però a l'hora de la veritat no tindrem el que seria lògic, és a dir, com a mínim dos debats entre Sánchez i Feijóo.
La baralla sobre on convé anar i quines televisions s'han d'evitar resulta antològica i, una vegada més, va en detriment de la cosa pública, el que suposadament és de tots i podria ser el lloc més neutral i representatiu. És lamentable que després del teòric acord entre forces polítiques que al principi de la legislatura es va presentar com una nova etapa per a RTVE, ara el PP hagi imposat el veto i es negui a concedir-li l'oportunitat d'organitzar el que hauria de ser el debat més important de la campanya entre els dos candidats que poden accedir –o continuar, en el cas de Sánchez– a la presidència del govern espanyol.
Però, dit això per fixar l'escenari en què ens movem, el fet més destacable d'aquest pròleg de campanya és que ha aparegut l'aroma de la por. Ho confirma tant la gestió que el PP està fent de la qüestió dels debats com la variació d'estratègia respecte a Vox. Els populars estan tenint problemes seriosos per controlar el calendari –i, per descomptat, el contingut– dels seus pactes amb l'extrema dreta i el que havia de ser una passejada fins al Palau de la Moncloa se'ls ha complicat els últims dies. Les enquestes continuen sent favorables al PP, però en termes menys rotunds que immediatament després de la convocatòria electoral.
Aquesta evolució, unida a la pressió dels mitjans de comunicació més afins al PP, han determinat que Feijóo i el seu equip de campanya veiessin clar que havien d'introduir un gir radical en la seva estratègia. O, dit d'una manera més directa, es van adonar que havien d'espavilar-se. Continua sent curiós com determinada premsa marca el camí dels partits. En concret, la premsa conservadora de Madrid té una gran influència sobre els populars. En relació amb el que havia passat a Extremadura –on la candidata del PP, María Guardiola, havia rebutjat amb arguments de pes la presència de Vox al seu futur govern–, Feijóo va rebre un fort toc d'atenció per via d'alguns editorials que li demanaven més atenció i determinació per evitar trencadisses amb el partit d'Abascal.
La tesi dels assessors voluntaris del PP ha estat que calia no perdre temps en baralles amb Vox i que és més urgent tancar pactes i evitar sorolls. Tot això, per assolir l'únic objectiu important, és a dir, per fer fora de la Moncloa Pedro Sánchez. Per a la dreta espanyola no hi ha en aquest moment res més important que “derogar el sanchisme”. Aquest és l'objectiu de les eleccions del 23 de juliol i els acords amb l'extrema dreta són exclusivament el mitjà per aconseguir-ho. Per tant, s'havia d'evitar el risc de repetició d'eleccions a Extremadura, de la mateixa manera que cal fer tot el possible per arribar a un acord a Múrcia.
El més important ara per al PP és treure obstacles de cara al 23 de juliol. María Guardiola a Extremadura i Fernando López Miras a Múrcia haurien tingut més marge de maniobra si els processos per a les seves respectives investidures no haguessin coincidit amb les setmanes prèvies a unes eleccions generals. I això ens porta a constatar que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, va cometre una greu imprudència quan va dir que el seu propòsit era deixar les negociacions als dirigents locals i autonòmics del seu partit, perquè són els que millor coneixen la situació als seus territoris. Mai vaig creure que la direcció del PP s'ho podria mirar tot des de la distància. Era molt ingenu pretendre-ho. I la relliscada de Guardiola –que amb les urnes encara calentes va descartar l'entrada de Vox al seu equip– ho ha confirmat.
Ara bé, compte! Les raons que la candidata del PP va donar per excloure la possibilitat de governar amb consellers del partit d'Abascal no van ser cap despropòsit. Segur que Guardiola continua pensant el mateix que va dir el primer dia, que no voldria tenir al seu govern gent que no condemna la violència masclista o de gènere ni el canvi climàtic. I el fet és que el pacte subscrit amb Vox no conté la primera d'aquestes expressions i, per una altra banda, deixa en mans dels nous socis el departament de Gestió Forestal i Món Rural. Un càrrec, en definitiva, vinculat amb el territori i el medi natural.
El 'groucho-marxisme'
La contradicció és tan flagrant que Guardiola va haver de pronunciar divendres passat, per intentar justificar-se, una frase antològica, de ressonàncies marxistes. És a dir, que podria haver sortit de l'enginy de Groucho Marx. Aquest últim va fer dir a un dels seus personatges: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. I la candidata del PP a presidir la Junta d'Extremadura va explicar el seu canvi respecte a Vox dient: “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”.
Guardiola, per tant, ha acabat passant per l'adreçador. Ha hagut d'assumir, en definitiva, un paper força desagradable. Tot plegat, per no perjudicar la candidatura de Feijóo i l'objectiu essencial del PP en aquests moments, com és posar les bases per a una estreta col·laboració amb Vox després de les generals i assegurar-se el seu suport al líder popular si necessita els vots de l'extrema dreta. Una dura lliçó per a la futura presidenta extremenya, que ha hagut de devaluar la seva pròpia paraula per seguir les ordres del partit i acceptar un paper merament instrumental. Tot al contrari del que ens havia dit el PP sobre l'autonomia dels seus dirigents locals i autonòmics.
Pedro Sánchez ha tret profit de l'episodi. Però no aconseguirà el que voldria, que és enfrontar-se a Feijóo més d'un cop aquesta campanya. El PP no vol córrer riscos. Ja n'ha tingut prou amb el cas Guardiola i la seva obligada rectificació. El problema dels populars és que els resultarà cada cop més difícil continuar buscant un perfil centrat mentre facin concessions i acceptin imposicions com les que s'han hagut d'empassar a Extremadura.