Granados, l'home a qui l'aguirrisme va deixar caure preventivament

L'expresidenta de Madrid se'n va desmarcar i el va deixar fora del govern i de la direcció del partit

Francisco Granados va ser, durant anys, membre del nucli dur de l'aguirrisme. EFE
Joan Rusiñol
27/10/2014
3 min

Madrid"Si ha dimitit és que no ha pogut provar la seva innocència". Amb aquesta frase implacable, l'expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, va valorar la dimissió de Francisco Granados com a senador i diputat regional a principis d'aquest any. Era la desconnexió final amb el partit madrileny –que encara presideix ella– després de temps de topades i desencontres. L'aguirrisme va deixar a la seva sort l'home que havia estat un dels polítics més poderosos a la capital espanyola. Una actuació preventiva.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

La desconfiança d'Esperanza Aguirre cap a ell té un moment fundacional: el cas d'espionatge que va esclatar el 2009. Aquell any, unes informacions periodístiques van apuntar cap a la conselleria d'Interior, que ell dirigia, com a presumpte responsable de seguiments a destacats membres del seu propi partit, com l'aleshores vicealcalde Manuel Cobo –mà dreta d'Alberto Ruiz-Gallardón, el gran rival polític d'Aguirre–, Alfredo Prada, molt proper a Mariano Rajoy, i el vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Els recels i l'enemistat creixent amb aquest últim, delfí de la l'expresidenta madrilenya, ja no es van redreçar mai més. I per Granados va ser definitiu: Aguirre va prendre partit per González, l'actual president.

Fulminació en dues parts

Granados, nascut el 1964 a Valdemoro –localitat de la qual va ser alcalde–, també es va veure esquitxat per les declaracions d'alguns dels presumptes implicats en el cas Gürtel, la trama de corrupció que va tocar de ple el PP de Madrid, del qual ell era secretari general des del 2004. Ell va ser el puntal de la formació en l'àmbit autonòmic, la persona en qui Aguirre tenia plena confiança. De fet, hi va arribar un cop consolidat a l'alcaldia de la seva ciutat i després d'haver presidit la comissió de l'anomenat cas del 'tamayazo', l'episodi protagonitzat per dos diputats socialistes trànsfugues que van frustrar la possibilitat d'un govern d'esquerres presidit pel socialista Rafael Simancas.

Considerat el número 3 de qui governava amb majoria absoluta a la comunitat, Granados combinava els seus càrrecs a l'executiu –sense trepitjar el protagonisme de González– i al partit. El 2011, però, Aguirre va decidir que ja n'hi havia prou. Que havia de trencar amb ell. Tocava desvincular-se d'una persona massa sovint sota els focus dels mitjans. Aquell any, per sorpresa, va prescindir del seu vicepresident segon, conseller de Presidència, Justícia i Interior. Li va oferir ser portaveu del grup parlamentari a l'Assemblea, càrrec que ell va rebutjar, i el va acabar enviant al Senat. El missatge polític era nítid i rotund.

A finals d'aquell any, però, la "falta de confiança" es va fer encara més evident quan el va apartar de la direcció del PP madrileny. Fulminat políticament, el va substituir Ignacio González: era clar per qui es jugava les cartes la presidenta. En qui confiava a la seu del govern, a la Puerta del Sol, i a la seu del partit, al carrer Gènova.

En els últims anys, la presència de Granados a les ràdios i les televisions s'havia intensificat, participant en tertúlies de caire polític. No obstant això, el febrer d'aquest 2014 va haver de dimitir dels seus càrrecs institucionals quan es va saber que, des del 1999, tenia un compte a Suïssa amb 1,5 milions. Acollint-se a la llei laboral, va tornar com a assessor a Société Générale.

Ara ha estat detingut.

L'aguirrisme, per intuïció o perquè tenia algunes certeses, ja l'havia apartat abans del seu nucli dur per evitar que tot plegat els perjudiqués.

stats