El gran viratge en sis temps

BarcelonaPrimera escena

Artur Mas el 2 de novembre del 2005, al Congrés

Un representant polític català puja a la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats i pronuncia les paraules següents: "Les cartes estan sobre la taula, de cara amunt, no hi ha per part nostra ni cartes amagades ni marcades, hem parlat amb veu clara i ferma, pacíficament, democràticament, respectant les lleis. Ara els toca parlar a vostès, i els convido a fer-ho amb sentit d'estat amb majúscules, sense politiqueries de curt recorregut". Els sona? Aquesta escena la va protagonitzar Artur Mas el 2 de novembre del 2005.

És molt important, per entendre el que passa avui, situar-se en aquella jornada de fa gairebé una dècada. I recordar l'ambient d'eufòria i d'orgull legítim que sentia la població catalana pel fet que la seva classe política havia estat capaç de posar-se d'acord en la redacció d'un nou Estatut que en aquell moment iniciava el tràmit al Congrés de Diputats amb tres discursos brillants, el de Mas, el de Josep Lluís Carod-Rovira i el de Manuela de Madre, tots amb un missatge de mà estesa.

Catalunya oferia un pacte a Espanya per tancar ferides i caminar junts almenys durant una generació més. La solemnitat d'aquelles paraules, però, la magnitud del moment històric, no va quallar en les files del PP. En un moment del debat, Artur Mas va avisar directament Mariano Rajoy dels riscos de tancar la porta a Catalunya. El va avisar mirant-lo a la cara. El polític gallec va fer el desentès perquè ja havia decidit que Catalunya seria la seva palanca per tornar al poder. D'aquell error històric, del qual va ser advertit per Josep Piqué, neix la foto de Palau de dijous. Rajoy va plantar aquell dia, sense saber-ho, la llavor d'una revolta social sense parangó a Europa.

Segona escenaLa tardor del 2007 el caos de Rodalies indigna la població

El matí del 15 d'octubre del 2007 els usuaris de Renfe que esperaven a l'estació de Bellvitge van veure com un esvoranc provocat per les obres de l'AVE inutilitzava totes les vies excepte una. El caos que es va produir a partir d'aquell moment, que va afectar centenars de milers de persones, va posar al descobert una realitat que fins llavors havia restat amagada: l'estat lamentable de la xarxa de Rodalies catalana, sobretot en comparació amb la de Madrid.

Només una dada: l'any 2009, amb només un 9% menys de població, la xarxa catalana transportava els mateixos usuaris, 400.000, que la madrilenya... l'any 1989! Durant aquests 20 anys Madrid havia construït túnels i havia doblat totes les vies mentre a Catalunya se circulava encara amb catenàries dels anys 30, tal com va reconèixer el mateix Zapatero al Congrés. Del català il·lusionat es passava al català emprenyat, que de sobte va ser conscient del maltractament econòmic de l'Estat respecte a Catalunya: autopistes de pagament, barracons a les escoles, llistes d'espera a la sanitat... L'opinió pública va fer un tomb. I tot perquè Zapatero pogués inaugurar l'AVE abans de les eleccions.

Tercera escenaUn petit municipi del Maresme inicia la revolta

El 4 de juny del 2009, el ple municipal d'una localitat del Maresme de 8.000 habitants va prendre una decisió que a la llarga resultaria cabdal. Arenys de Munt va aprovar fer una consulta sobre la independència de Catalunya el 13 de setembre a proposta dels regidors de la CUP. La notícia va passar desapercebuda en aquell moment, però va agafar volada en tornar de l'estiu quan el grup d'ultradreta Falange va anunciar una manifestació i Ciutadans va iniciar una ofensiva legal contra la consulta. Al final, l'estira-i-arronsa judicial va ocupar les portades i els informatius dels mitjans espanyols, de manera que, el dia de la consulta, hi havia desenes de periodistes estrangers acreditats per seguir la jornada, en què es va assolir una participació del 41% del cens.

Les consultes es van estendre ràpidament per tot el territori en diverses onades fins a confluir el 10 d'abril del 2011 a Barcelona. Aquella mobilització va ser important bàsicament per diversos motius. El primer, perquè va posar en contacte molta gent que més tard s'enrolaria a l'Assemblea Nacional Catalana. El segon, perquè va donar visibilitat internacional al conflicte. I en tercer lloc, perquè per primera vegada l'independentisme s'atrevia, amb un simple para-sol i una urna, a fer campanya en zones de l'àrea metropolitana de població majoritàriament vinguda de la resta d'Espanya i castellanoparlant. I, en contra dels mals auguris d'alguns, no hi ha hagut fractura social.

Quarta escenaLa sentència de l'Estatut: una humiliació col·lectiva

Una de les màximes del general Sun Tzu habitualment ignorades pels polítics espanyols és: "No pressionis l'enemic fins a acorralar-lo. Quan les bèsties salvatges estan acorralades lluiten amb desesperació". Segons Tzu, perseguir la victòria total i la humiliació de l'enemic se't pot acabar girant en contra. Aquest és el missatge que, d'una manera o una altra, va traslladar el president Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero, en els mesos previs a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.

La tesi de Montilla, explicitada en el seu famós discurs de la "desafecció", era que si, després de quatre anys de rumors i de lluites intestines, un tribunal polititzat i desprestigiat alterava la voluntat d'un poble expressada en referèndum, la humiliació col·lectiva que patirien els catalans seria d'una magnitud tal que podria convertir el problema en irresoluble. Ningú en va fer cas. I la massiva manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser només un tast de la que vindria després, en la Diada del 2012.

Cinquena escenaUn Govern asfixiat i obligat a retallar demana el rescat

L'estiu del 2012 Artur Mas va haver de prendre una decisió humiliant: demanar el rescat financer al govern espanyol. Catalunya, que representa el 15% de la població espanyola, el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, i que veu cada any com entre 12.000 i 16.000 milions d'euros van a Madrid i no en tornen, havia de pidolar per poder pagar les nòmines dels seus funcionaris. I això després d'haver fet retallades en els serveis socials per valor de més de 5.000 milions.

Una de les claus de la revolta catalana és que la crisi ha posat de manifest que l'autogovern català, sense capacitat de recaptar impostos, és una ficció. Si a això s'hi suma la política recentralitzadora de l'Estat, que insta a suprimir organismes històrics com la Sindicatura de Comptes, el còctel és explosiu.

Sisena escenaLa societat civil es posa al capdavant de la reivindicació

Es diu que un dels principals errors de Hitler va ser subestimar el valor dels soldats nord-americans. De la mateixa manera, Madrid no va descobrir fins a la Via Catalana -la cadena humana que va recórrer el país de punta a punta amb més d'un milió i mig de persones al carrer en l'última Diada- el poder d'organització i convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana.

Aquesta història no s'entén sense personatges com Ferran Civit i Ignasi Termes, capaços de crear la infraestructura necessària per coordinar els més de 25.000 voluntaris que hi van participar i que van convertir aquella mobilització en un exemple de civisme i de disciplina col·lectiva sense precedents. Per uns moments fins i tot va semblar que Madrid reaccionaria davant d'aquella exhibició. Va ser un miratge fugaç.