El gran error de la Generalitat Valenciana

MadridA mesura que passen els dies hi ha menys fang pels carrers de les localitats afectades per la DANA, però cada cop hi ha més certesa sobre les imprevisions i els errors comesos per l'administració autonòmica valenciana, amb el seu president, Carlos Mazón, al capdavant. No és tan important amb qui va dinar aquell 29 d'octubre, com el fet que fins a les set de la tarda no s'ocupés del que estava passant als seus pobles. S'ha sabut que a taula va seure amb la periodista Maribel Vilaplana per oferir-li la direcció de la televisió autonòmica. Abans havia circulat la suposada informació que havia estat en una festa d'aniversari. És terrible que les mentides i els rumors circulin amb tanta facilitat en el context d'una tragèdia. Però el primer interessat a aturar aquesta dinàmica hauria de ser el mateix Mazón, que la pròxima setmana compareixerà a les Corts Valencianes per donar explicacions.

Tard, també aquí va tard, com el dia de la catàstrofe. Segurament necessita tant de temps per preparar la seva intervenció perquè és conscient de l'existència de moltes llacunes en les seves versions sobre els fets. El que és principal és que expliqui com va actuar un cop rebudes les primeres notícies del greu risc que la DANA representava per a diversos nuclis de població al voltant de la capital valenciana. I, sobretot, per què no es va mobilitzar abans, un cop rebudes les alertes. De moment, Mazón ha estat més o menys absolt pel seu partit, com a resultat de la reunió telemàtica de divendres passat, presidida pel líder popular, Alberto Núñez Feijóo, i amb assistència dels barons de l'organització. Però en aquest cas hi ha molta corda pendent de desenrotllar-se. I ja veurem si el PP pot superar del tot la prova d'un president autonòmic tan qüestionat com en aquests moments ho està Mazón.

Feijóo és molt conscient d'aquestes dificultats, i per això el tancament de files ha intentat fer-lo amb el poble valencià en general i amb les víctimes de la DANA molt en particular. Però aquest missatge també resulta molt pobre. Què és el mínim, sinó expressar tota la solidaritat amb els damnificats. Al PP li ha caigut la catàstrofe de ple, de manera que li ha alterat l'agenda política i ha condicionat els seus plans i la seva estratègia d'oposició. Ara té menys sentit que mai segons quin tipus de declaracions i d'actuació parlamentària. La primera temptació dels populars va ser la d'atacar de front el govern de Pedro Sánchez, però aviat es va veure que en aquest cas no funcionaria la línia que es va seguir durant la pandèmia. La situació general de la població, el profund dolor de les víctimes, tot plegat portava a reclamar una actitud diferent, més allunyada de la bronca i més propera a les expressions de solidaritat i de col·laboració.

Els fets de Paiporta, fa una setmana, van suposar un revulsiu, almenys temporal, i han condicionat el comportament dels partits. La presència del rei Felip VI, la seva decisió de quedar-se a intentar parlar amb els veïns, i no marxar malgrat el llançament de fang i l'ambient crispat, van donar pas a una reacció de les forces polítiques i les administracions. Aquí ningú perdonarà res, però és possible que encara tinguem uns dies de relatiu parèntesi, en els quals les energies es concentrin en les ajudes a víctimes i damnificats. És vergonyós, per contrast, l'espectacle viscut a l'Assemblea madrilenya, amb l'enfrontament entre la portaveu de Més Madrid, Manuela Bergerot, i la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, en especial per les rèpliques de la segona a les acusacions de la primera. Ja tenia poc sentit que Bergerot preguntés a Ayuso sobre València, però menys que la interpel·lada aprofités l'ocasió per demanar comptes sobre la moralitat del dimitit Íñigo Errejón. "¿Vostè –va dir la presidenta madrilenya– m'ha preguntat pel clima o pel clímax? Perquè si d'alguna cosa sap el seu partit és d'escalfament. Explica-m'ho, amiga, jo sí que et crec. ¿Beneficiaran amb la seva llei del només sí és sí Errejón?" Lamentable. Imagineu-vos com es podria sentir qualsevol afectat per la catàstrofe de València sentint aquest tipus de debat.

Màxima prudència

Possiblement pel convenciment que ara no es podria treure gaire rèdit polític d'aquesta mena d'enfrontaments, Pedro Sánchez i en general tot el govern han optat per la màxima prudència. Han seguit el manual no escrit de Salvador Illa, el que va utilitzar durant la pandèmia, amb compareixences parlamentàries en què evitava barallar-se amb l'oposició i les seves acusacions de fracàs pels milers de morts que la covid va provocar. La prioritat continua sent ara afrontar les conseqüències de la nova tragèdia, amb una elevada mobilització de recursos. Tot i això, la ministra Diana Morant, líder dels socialistes valencians, no ha deixat de dir que si ella hagués comès alguns dels errors que s'atribueixen a l'administració autonòmica, no s'hauria pogut aixecar de terra. Alguns creuen que Sánchez ha estat maquiavèl·lic deixant que Mazón porti el protagonisme de les actuacions, quan hi havia motiu per haver decretat un estat d'emergència que hauria posat el president del govern al comandament de les operacions. En tot cas, si s'hagués apartat l'administració autonòmica, hauríem sentit moltes crítiques sobre la conducta "autòcrata" de Sánchez.

Amb tot el que ja s'ha pogut establir, el que queda clar és que Mazón i el seu equip no van saber reaccionar a les advertències. La delegada del govern, Pilar Bernabé, té molta informació sobre aquest punt. Van ser moltes les trucades i converses durant tot el dia 29 d'octubre, data del desastre. La consellera de Justícia i Interior de la Generalitat Valenciana, Salomé Pradas, coneixia l'existència del sistema Es-Alert, que permet enviar avisos als mòbils. Però el missatge d'alerta no es va emetre fins passades les vuit de la tarda. Cap a aquella hora, el secretari d'estat de Medi Ambient, Hugo Morán, parlava amb la consellera des de Colòmbia –on era en viatge oficial– i mencionava la possibilitat que la presa de Forata no aguantés, encara que fonts del govern diuen que només li va oferir ajuda. Però ja era tard, molt tard, i s'havia produït una infravaloració del risc que suposaria almenys 223 morts –és el càlcul actual– i danys ingents, i que deixa València amb una marca de dolor que trigarà molts anys a desaparèixer.