El gran elefant (a la sala) de Josep Costa

BarcelonaJosep Costa va anunciar fa unes setmanes a través de X que aquest dimecres faria una conferència a la Universitat Pompeu Fabra. Immediatament es van disparar les alertes per si, aprofitant el debat dins l’independentisme sobre si hi haurà o no un quart espai a les pròximes eleccions catalanes –ja sigui l'ANC o Clara Ponsatí–, Costa podia acabar fent alguna declaració d'intencions. Res més lluny de la realitat: l'exdiputat de Junts s'ha plantat a l'auditori del centre i ha fet una exposició d’una hora en el camp teòric sobre “la causa justa per a la secessió en estats plurinacionals”, les “paradoxes i aprenentatges del cas de Catalunya” i els múltiples “dilemes” dels moviments independentistes en general. El gran elefant a la sala no ha sortit fins al final: "¿Vol implicar-se en una nova candidatura independentista?" “No estic en el mercat de la política institucional”, ha contestat entre rialles i aplaudiments d'un auditori –mig ple– aparentment desencisat amb els partits tradicionals.

Però la resposta de Costa casava poc amb les cares conegudes que hi havia entre el públic. Només faltava la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu: hi era l’exlíder de Podem Albano-Dante Fachín, l’eurodiputada Clara Ponsatí i l’expresident de la Generalitat Quim Torra, que s’ha encarregat de presentar inicialment l’acte. Tots ells han flirtejat, qui més qui menys, amb la possibilitat d'impulsar una nova candidatura a les eleccions catalanes. O almenys s'han mostrat obertament insatisfets amb el rumb actual d'Esquerra, Junts i la CUP.

El barret d’acadèmic

Amb el barret d’acadèmic -Costa és professor de teoria política-, no ha parat de recordar que no era a la Pompeu Fabra per fer política sinó “ciència política”, malgrat que a ningú se li ha escapat que les seves tesis acadèmiques són el corpus ideològic del seu discurs polític. “La plurinacionalitat i la independència són camins oposats”; “la via negociada –ni tan sols el referèndum acordat– porta a la independència” o “com més nacionalisme espanyol, més independentisme”, ha dit, criticant veladament tant Esquerra com Junts pels seus acords amb el PSOE.

Costa ha abonat el ja clàssic com pitjor millor. Però no del tot: "¿És millor per a l’independentisme que l’Estat tingui una reacció violenta? Seria preferible un govern del PP i Vox?" La resposta ha sigut el que, segons ell, és una “paradoxa”: “El parany de la plurinacionalitat és que no pots dir que no”.