¿Ens governen polítics prefabricats?

La llista de líders amb una trajectòria indestriable del seu partit és llarga a Espanya

BarcelonaPedro Sánchez, 28 anys de militància al PSOE (en té 49); Pablo Casado, 17 (de 40). Pere Aragonès, militant des dels 16 anys a les joventuts d'ERC; Salvador Illa, va convertir-se en regidor amb només 21 anys. La llista de líders polítics amb una trajectòria personal gairebé indestriable del seu partit és llarga. No són casos anecdòtics, sinó que en les cúpules de les formacions abunden persones que han fet de la política la seva professió i han tingut una experiència escassa o fins i tot nul·la fora d’aquest sector.

Inscriu-te a la newsletter La setmana horribilis de Pedro SánchezUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El politòleg Toni Rodón fa el següent retrat robot del que es podria anomenar un polític prefabricat: "Home, que ha estat a les joventuts i ha fet carrera municipal –però només un o dos mandats–. Amic del líder previ, cosa que li dona notorietat. Amb un perfil educatiu mitjà o mitjà alt". La vinculació amb el partit va més enllà de la militància, en la majoria de casos aquests polítics acumulen nombrosos càrrecs de gestió i administració en l'estructura orgànica de la formació que representen. Sánchez és secretari general del PSOE i havia sigut diputat al Congrés i regidor a l'Ajuntament de Madrid; Casado és el president del PP i ha sigut vicesecretari general de comunicació, diputat al Congrés, director de gabinet de l'expresident José María Aznar i assessor del vicepresident segon a la Comunitat de Madrid; mentre que Aragonès va obtenir l'acta de diputat al Parlament amb només 23 anys –abans va ser portaveu nacional de les Joventuts d'Esquerra– i des de llavors sempre ha ocupat un càrrec públic. Tots tres fa molts anys que participen en les decisions de la cúpula del seu partit.

Cargando
No hay anuncios

"El capital polític que tenen els líders a Espanya en la majoria dels casos els ve donat pel partit. És una característica espanyola", exposa Manuel Alcántara, catedràtic a la Universitat de Salamanca i autor d’El oficio de político. Per a l’expert, la professionalització de la política és en bona part conseqüència del parlamentarisme: "Arriben a la presidència amb el suport d’un grup de diputats, i responen al que seria la disciplina del partit". Segons Alcántara, els partits donen una "experiència fonamental" als polítics pel que fa "treballar en grup, empatitzar amb la gent" i "un coneixement de les regles de la política, d'història i estadística". Entre els inconvenients, Rodón recalca que el partit no escull la gent "més competent" sinó la més "lleial", i considera que perfils que "han estat poc en contacte amb la realitat" poden errar en les polítiques públiques.

No tots els experts consultats accepten el terme "prefabricat", però sí que admeten que els polítics de llarga trajectòria al partit tendeixen a tenir més opcions d’arribar a llocs de més poder dins les organitzacions, fet que es confirma amb l’observació de la realitat. Els expresidents espanyols Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero, José María Aznar i Felipe González van arribar al poder després d’un llarg període a la sala de màquines del partit. I caps de l’executiu català com José Montilla i Artur Mas també serien exemples paradigmàtics. Els casos de Pasqual Maragall, que va viure enfrontat a bona part de la cúpula del PSC, i de Carles Puigdemont, que va arribar a president de forma sobrevinguda, serien diferents. Les excepcions: Quim Torra, figura independent, i Jordi Pujol, que més aviat va ser el líder al voltant del qual es va formar Convergència.

Cargando
No hay anuncios

La politòloga Verónica Fumanal defensa que un líder "no es pot fabricar". "El lideratge és un procés, no te l’atorguen com un certificat", assevera: "Sense un grup de persones que et segueixin no hi ha lideratge, i hi ha d’haver un component d’objectiu comú entre el líder i els seus seguidors". En el cas de Sánchez –a qui va assessorar–, el seu lideratge "ha evolucionat" des que "va aconseguir que la militància l’avalés en contra dels aparells del partit".

La nova política

Per definició, les generalitzacions no són ajustades, i cada líder exerceix des de les seves particularitats. Hi ha també nombroses excepcions al polític d’aparell, com pot ser el líder d’ERC, Oriol Junqueras, un rara avis en l'actual estructura de partits (va arribar a ser el líder amb només uns mesos de militància). Unides Podem i Ciutadans han aportat també sonades excepcions. "El cas més interessant d’individualització en la política va ser Pablo Iglesias", diu recordant que en el seu primer salt a la política com a candidat europeu, el 2014, "la seva foto era a la papereta". L’exlíder de Cs, Albert Rivera, també és un exemple de "presidencialització". Aquests partits, poc consolidats, s'han sumit en un període d'inestabilitat sense els mecanismes ben greixats per fabricar futurs líders i fer valdre les seves sigles.