Del 'no' a l'Estatut al veto a Mas: les altres consultes que han sacsejat governs
Les bases d'ERC van aconseguir que la direcció passés de demanar el vot nul al vot en contra al text estatuari
La consulta que Junts ha organitzat sobre la seva continuïtat al Govern no és l'única que ha sacsejat la política catalana recent. El primer gran sotrac va arribar el 2006 amb el referèndum sobre l'Estatut. El 27 d'abril d'aquell any, l'executiva d'ERC acordava demanar el vot nul en la consulta referendària del 18 de juny "com a expressió de suport al text aprovat pel Parlament el 30 de setembre" després de la retallada que va patir. El president dels republicans, Josep-Lluís Carod-Rovira, va defensar que el vot nul tenia la virtut de "no fer variar el resultat final del referèndum", però servia per "expressar el malestar d'una part de la societat catalana per com havia acabat el procés d'aprovació del nou Estatut" i també per ressaltar que hi havia gent que volia "anar molt més lluny".
La militància, però, no va avalar aquesta decisió i les paperetes especials que tenien previst distribuir per la votació i que incloïen el lema "Som una nació" amb un text defensant l'Estatut inicial no es van arribar a imprimir. La resolució de la direcció, que es va aprovar sense cap vot en contra i amb l'única abstenció dels dos membres de les JERC, va patir un revés inesperat en les assemblees territorials, que es van reunir només sis dies més tard, quan la militància es va decantar de forma majoritària per rebutjar amb un no l'Estatut.
En una reunió extraordinària el 5 de maig, l'executiva d'ERC feia marxa enrere en la seva aposta per demanar el vot nul, i el consell nacional, l'òrgan col·legiat de la direcció, validaria aquesta decisió l'endemà. Carod, que havia assegurat que sobre la taula només hi havia l'opció del vot nul o en blanc, va dir que la cúpula no se sentia "desautoritzada", però sí que admetia que havia apostat pel vot nul perquè reflectia millor la "centralitat" davant del "sí conformista" i de "l'espanyolisme intransigent" del no en referència a CiU i PP. "El no és una posició que expressa amb més claredat el rebuig" a un text estatutari "insuficient", va reblar per mirar de tancar el debat. L'11 de maig el llavors president, Pasqual Maragall, expulsava ERC del Govern per haver trencat el seu compromís de no fer campanya pel no.
Escarmentats per aquella esmena de les bases, els republicans, tot i ser assemblearis, han limitat a la mínima expressió les consultes internes. El 2010, la direcció d'ERC va descartar que fos la militància qui decidís si s'havien de presentar en coalició amb Solidaritat Catalana i Reagrupament a les eleccions de la tardor. Davant la demanda d'un grup d'afiliats d'una candidatura unitària, la direcció va argumentar que el consell nacional exercia les funcions de "Parlament" de la formació i que aquest òrgan ja havia rebutjat possibles aliances amb altres sectors de l'independentisme.
L'última consulta, que no era vinculant, no va arribar fins fa tres anys, concretament el 25 de novembre del 2019, quan gairebé el 95% dels afiliats van avalar la direcció perquè explorés una negociació amb el PSOE sobre la investidura de Pedro Sánchez condicionada a la taula de diàleg. Només un mes i cinc dies més tard, ERC pactava amb el PSOE abstenir-se, i dos dies després, un altre cop el consell nacional validava directament –amb 196 vots a favor, 4 abstencions i 3 vots en contra– abstenir-se en el debat d'investidura. "Sempre que s'han fet assemblees, se sotmet a votació una decisió prèvia de l'executiva, no traspassem a la militància la incapacitat de prendre decisions", justifiquen fonts dels republicans.
El famós empat de l'assemblea de la CUP
"Espero que no empatem", deia aquest dilluns Jordi Turull durant l'anunci de la pregunta a la militància. El secretari general de Junts es referia irònicament a la famosa assemblea de la CUP a Sabadell del 27 de desembre del 2015 que es va allargar 12 hores i que va acabar amb un empat a 1.515 vots entre els partidaris d'investir Artur Mas i els que apostaven per anar a noves eleccions. Com que no hi havia previst cap mecanisme per desfer l'empat, es va convocar un consell polític ampliat una setmana més tard que va acordar finalment no investir el llavors president en funcions.
El veto a Mas era el posicionament que la CUP havia mantingut durant la campanya del 27-S, però deixava la política catalana a les portes d'uns nous comicis. Després del pas al costat de Mas a favor de Carles Puigdemont, la situació es tornaria a tensar cinc mesos després, quan els cupaires van acordar mantenir l'esmena a la totalitat als pressupostos de JxSí, cosa que trencava el pacte d'estabilitat que havien subscrit totes dues formacions. Després de tres llargues hores de debat, el consell polític decidia per 29 vots a favor, 26 en contra i 3 abstencions mantenir el rebuig als comptes en una demostració clara que el partit estava totalment dividit. Ja no hi va haver consulta.
El compromís de Puigdemont de celebrar un referèndum faria que la CUP avalés per primera i única vegada uns pressupostos, els del 2017, sense fissures internes. La majoria de les 13 assemblees territorials de la formació anticapitalista havien donat suport als comptes i aquest suport es va traduir en el consell polític en 39 vots a favor, 22 en contra i 2 abstencions. Si fins llavors la CUP havia fet trontollar la política catalana, ara és Junts, amb la seva consulta, qui obre un escenari d'inestabilitat al Parlament. En l'última consulta dels cupaires, el març de l'any passat, la militància es va posicionar majoritàriament a favor d'investir Pere Aragonès.