BarcelonaEl dia d'un traspàs de carteres és més aviat agredolç, rúfol, poc donat a l'alegria. Qui marxa fa aquella cara de circumstàncies i qui arriba comença a pensar que potser no hauria d'haver acceptat. El relleu al departament de Drets Socials ha estat molt convergent. La consellera sortint, Violant Cervera, ha estat perfecta, amable i amb tot el bon humor de què pot fer gala aquell que sap que marxa lluny. Tot estava previst per a les cinc de la tarda, hora del te o dels toros. I a aquesta hora ha arribat pel passeig Taulat el cotxe del conseller nou, Carles Campuzano. Tot feia pensar que anàvem a l'hora. Només calia pujar els 21 pisos de l'edifici i fer el fet amb la consellera Cervera. Però ai, que no pujaven. La corrua de periodistes presents per ser testimonis de tan insigne moment hem patit nervis. Càmeres a punt, micros apuntant a l'horitzó. Però no arribava ningú. "Que pugen a peu?", ha fet broma Violant Cervera. Riure nerviós de la resta. Sobretot perquè si fos així caldria pensar que Campuzano, que a banda de ser com Benjamin Button fibrat, cada cop està més en forma i batria tots els rècords: el Kilian Jornet del Benestar Social amb una conselleria amb 3.860 milions de pressupost, de moment.
Han passat uns sis minuts, en els quals el petit rebedor de la planta 21 de la seu de Drets Socials ha estat testimoni de com la gent jove, quan s'espera, el que fa és mirar Instagram, perquè el so dels vídeos els delaten. Els que som una mica més grans contemplàvem les vistes, estupendes, d'un mar gris i ensopit potser encomanat de la desídia del Parc del Fòrum. Gràcies, Joan Clos.
El motiu del retard, pel que sembla, ha sigut que el conseller Campuzano venia sol i el seu cap de gabinet –figura importantíssima– anava pel seu compte amb el seu cotxe, i vet aquí que s'ha confós d'aparcament. Parlem d'Oriol Puig, que va coincidir amb Campuzano al PNC de Marta Pascal. Sí, senyor Puig, aquesta zona de la Diagonal és complicada, i més quan l'oficina està entre l'Hotel Hilton i l'Hotel AC Marriott, lloc molt indicat per a un departament que es preocupa del fet que un 23,1% de la població de més de 65 anys viu sola i un 8,2% té alguna discapacitat reconeguda. L'ànima social del Govern limita amb la plaça Willy Brandt –això li farà gràcia a en Campu per la cosa socialdemòcrata– i el carrer de Josep Pla; o com l'ajuntament socialista va donar el carrer més poc agraciat de la ciutat al geni de Llofriu. Campuzano, Puig i la resta del seu equip –d'Esquerra esclar, que una cosa és la Catalunya sencera i l'altra deixar perdre places– han arribat a les 17.09, tampoc ha sigut per a tant el retard.
Cervera i Campuzano s'han intercanviat elogis i agraïments, i la ja exconsellera ha entregat al conseller una carpeta amb els documents del traspàs –"tinc un punt tradicional", ha dit–, res de codis QR com fan ara els restaurants. I ja ho tenim. A un quart de sis tothom fora, excepte els consellers, que han parlat de les seves coses de consellers a porta tancada. No ha sigut tan entranyable com en altres traspassos, com ara el de Juli Fernàndez, que ha rebut un tren de Ferrocarrils de la mà de Jordi Puigneró quan ha entomat la cartera de Territori.
Més anys de diputat que Roca
El traspàs de Drets Socials ha sigut el màxim de convergent que podia ser un acte com aquest. No perquè els seus protagonistes es coneguessin de l'època de la JNC o perquè el nou conseller hagi sigut més temps diputat a Madrid que Miquel Roca (23 anys contra 18), sinó per la cosa de l'anar per feina i el nostre mal no vol soroll: "El país no s'atura", ha dit el vilanoví. Ja riurem amb els pressupostos, conseller.
Campuzano s'uneix a la tradició de convergents liderant la política social del Govern, com la inefable Irene Rigau o l'incombustible Antoni Comas. Ara bé, en Campu té aquella cosa de no haver estat prou ben valorat a casa. Que han hagut de venir els rivals a ungir-te per sentir-te estimat. Un Luis Enrique, un Laprovittola, un Toni Comín... Efectivament, no es pot ser més convergent; fem i farem. Llarga vida al conseller Campuzano.
