Catalunya torna a la cadira que va deixar buida amb el Procés

BarcelonaCasualitats del calendari, la convocatòria de les eleccions del 25-N a Catalunya va tenir lloc l’1 d’octubre del 2012, cinc anys abans del referèndum d’independència. Empès per la massiva manifestació de la Diada a favor de l’estat propi i el cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal, el president Artur Mas convocava uns comicis anticipats en clau de “plebiscit” sobre el dret a decidir. L’eclosió del Procés sobiranista ja era un fet, però això no va impedir que l'endemà, el 2 d’octubre, assistís a la Conferència de Presidents convocada al Senat. La cita marcaria un abans i un després: en els últims deu anys cap president de la Generalitat ha assistit presencialment al fòrum autonòmic. Una dinàmica que Pere Aragonès trenca aquest diumenge a la Palma per l’“excepcionalitat” de la guerra a Ucraïna.

Com va ser aquella cimera del 2012? “El clima era de màxima tensió”, recorda Mas en conversa amb l’ARA. El llavors president va ser l’últim a arribar a la reunió, que va arrencar amb una foto amb Joan Carles I, i els barons del PP i del PSOE l’esperaven amb les urpes esmolades. “Vaig a Madrid a fer front al sobiranisme català”, havia proclamat el president extremeny, José Antonio Monago (PP), i el seu homòleg gallec i ara líder de facto dels populars, Alberto Núñez Feijóo, va advertir contra les “amenaces” a la Constitució. “Jo havia decidit fer un gir en la nostra política nacional. Sabia que això despertava hostilitats i malfiances i ho vaig notar”, explica Mas.

Aquell dia, però, va decidir aparcar la qüestió nacional. A la reunió s’hi tractava la reforma del finançament, que vencia dos anys després –segueix vigent–, i el repartiment del dèficit, temes que van generar una “batalla campal” entre territoris, recorda l’expresident. Brussel·les havia concedit a Espanya un punt extra en l’objectiu de dèficit per a aquell any, però la Moncloa es resistia a distribuir-lo entre les autonomies. I és aquí on Mas va posar l’accent. “Vaig fer una dura intervenció per denunciar que l’Estat ens estava perjudicant a tots perquè ens carregava a les espatlles la retallada de la despesa”. El resultat: “Hi va haver gent del PSOE i del PP que va estar d’acord amb el meu plantejament i alguns m’ho van dir. Però la majoria en privat, no s’atrevien a fer-ho en públic”. Un dels que sí que ho va fer va ser el valencià Alberto Fabra (PP), que va qualificar la intervenció de Mas de “modèlica”. “S’ha demostrat altura de mires”, s’hi va sumar el socialista andalús José Antonio Griñán.

A Mas li va tocar seure al costat de la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría –“ja no era un bon aperitiu”, confessa–, i les càmeres van captar com a l’inici de la reunió els dos discutien amb documents a la mà. Es tractava d’un comunicat que es pretenia que signessin tots els líders territorials. “No el volien fer sense mi, però jo no estava d’acord amb el redactat”, explica l’expresident. Després d’una llarga negociació, però, van trobar una “fórmula de consens”: el govern de Rajoy es va comprometre a revisar els “criteris” de repartiment del dèficit de cara al 2014, cosa que li va permetre una imatge d’unitat de cara a Europa.

De fet, malgrat que la carpeta catalana no es va tractar a la reunió, els barons populars van centrar part de les seves declaracions posteriors a defensar la integritat territorial d’Espanya. Mas, que va ser l’únic a marxar sense fer declaracions –les faria l'endemà des de Catalunya–, considera que no s’acabaven de creure el Procés que arrencava a Catalunya: “Ho veien amb cert escepticisme, com una excusa per guanyar posicions a les eleccions”, diu. Però de la reunió ell en va treure una altra conclusió. “A la tornada vaig comentar als meus col·laboradors que el pacte fiscal era tan difícil com la independència: així que es parla d’un cèntim d’euro i se sospita que Catalunya se’n pot beneficiar, hi ha unanimitat en contra”.

Una participació excepcional

El Procés, amb tot, va seguir endavant, i els presidents que van succeir Mas van proposar-se mantenir únicament relacions bilaterals amb l’Estat. Carles Puigdemont ja no va participar en la Conferència del gener del 2017 perquè –va dir– era una “posada en escena sense cap resultat productiu”. De manera semblant va justificar Quim Torra la seva absència al fòrum celebrat a la Rioja el juliol del 2020, i també Pere Aragonès el fet de no assistir a la cimera a Salamanca un any després. Tant l’un com l’altre, però, van participar en les Conferències telemàtiques sobre la pandèmia (quinze Torra i dues Aragonès, la primera com a president substitut) perquè consideraven que el context era excepcional. Com ara ho són, cinc anys després del referèndum de l’1-O i amb el Procés estancat, les conseqüències de la guerra a Ucraïna que es tractaran a la Conferència d'aquest diumenge. Avançant-se a les lectures que se'n puguin fer, Aragonès ja ha avisat que la seva presència a la Palma "en cap cas s'ha d'entendre com un pas en la normalització de les relacions entre l'Estat i Catalunya".