De la Casa Blanca a l'ostracisme dels presidents de la Generalitat
Les fites diplomàtiques de Pujol, que va reunir-se amb Bush pare i Ieltsin, s'han diluït amb el Procés
El 5 de febrer del 1990 el president dels EUA, George Bush, rebia a la Casa Blanca Jordi Pujol. Amb una estàtua de Sant Jordi a la mà, el president de la Generalitat explicava a Bush pare que compartien onomàstica i que el sant de tots dos era el patró de Catalunya. Tot i que la trobada només va durar sis minuts i no es va fer al Despatx Oval, sinó a la biblioteca de l’ala oest, on els presidents reben les visites que no es poden incloure a l’agenda oficial, va posar en relleu la capacitat que tenia Pujol per projectar Catalunya al món amb reunions al més alt nivell. Sis anys més tard, Bush li retornaria la visita al Palau de la Generalitat ja com a expresident.
Pujol aconseguia el 1991 una altra de les fites més importants de la diplomàcia catalana: entrevistar-se durant 35 minuts al Parlament rus amb el president de la Federació Russa, Borís Ieltsin. Ho feia només quinze dies després de l'intent de cop d'estat contra Mikhaïl Gorbatxov i Pujol es vantava de ser el segon polític occidental que es reunia amb Ieltsin, perquè fins llavors només havia rebut el primer ministre britànic, John Major. Els viatges de Pujol van ser molt nombrosos i, més enllà de caps d'estat i primers ministres, la principal motivació era l'econòmica per atraure inversions o ajudar les exportacions catalanes. O ambdues coses: el 1990 al Japó el van acompanyar empresaris però ell també es va veure amb l'emperador, Aki Hito.
La resta de presidents catalans no han aconseguit repetir reunions similars amb algun dels presidents nord-americans o russos i tampoc poden presumir d'haver-se trobat amb els mandataris més importants tant d'Europa com d'Amèrica durant el seu mandat, com el canciller alemany Helmut Kohl i el president de l'Argentina Raúl Menem. Una proesa per la seva habilitat a l'hora de teixir aliances i que es va veure afavorida per la seva longevitat en el càrrec de president, del 1980 al 2003.
Maragall amb Kofi Annan
El seu successor, Pasqual Maragall, només va ser president fins al 2006, però també va poder reunir-se amb líders internacionals de renom. Destaquen les trobades al Vell Continent amb els dos presidents de la Comissió Europea, Romano Prodi i Xosé Manuel Durao Barroso, amb el president de Portugal, Jorge Sampaio, i amb el seu homòleg turc, Reçep Tayyip Erdogan. Maragall també es va reunir amb el rei del Marroc Mohamed IV, amb Vicente Fox, president de Mèxic, i amb la xilena Michelle Bachelet. Més enllà del seu controvertit viatge al Pròxim Orient, on es va trobar amb l'exprimer ministre israelià Simon Peres i amb el president de l'ANP, Mahmoud Abbas, la seva gran fita va ser l'entrevista del febrer del 2006 a Nova York amb Kofi Annan, secretari general de l'ONU.
Montilla amb Nancy Pelosi
José Montilla és l'únic cap de l'executiu que pot dir que es va reunir amb una de les polítiques nord-americanes del moment, Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra de Representants dels EUA, que ha estat notícia per la tempesta que va provocar la seva visita a Taiwan. Ho va fer el 2008, un any després que Pelosi es convertís en la primera dona que ocupava la presidència del Congrés en un càrrec que torna a encapçalar des del 2019. De la resta de "cites", cal destacar la que va tenir amb la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, i amb els presidents de Bòsnia, Haris Silajdzic, i del Vietnam, Nguyen Mihn Triet, a més de l'expresident dels EUA Jimmy Carter.
El boicot pel 9-N
Les reunions amb els principals actors de la UE van ser molt freqüents durant la presidència d'Artur Mas (2010-2016) fins que l'anunci de la consulta del 9-N va comportar, segons fonts pròximes a l'expresident, que "el govern espanyol fes mans i mànigues per evitar al màxim els contactes amb alts dirigents europeus". En aquella primera etapa, Mas es va reunir amb els dos presidents de la Comissió Europea, Barroso i Jean-Claude Juncker, el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, i el màxim responsable del Banc Central Europeu, Mario Draghi.
De fet, el 2013 Durao Barroso va rebutjar una segona trobada amb Mas després de la del 2011 i fins i tot va respondre-li per carta que no era cosa de Brussel·les pronunciar-se sobre un referèndum d'independència a Catalunya. I així fins a arribar a l'absoluta incomunicació. Ara, el govern de Pere Aragonès s'ha proposat recuperar el diàleg entre Catalunya i les institucions europees, més enllà de potenciar les trobades amb dirigents europeus, com la d'aquest dimecres a París, a la qual finalment no ha assistit el ministre de l'Interior francès, Gérald Darmanin.
El Procés ensorra la diplomàcia
I és que amb la convocatòria del referèndum de l'1-O, el president Carles Puigdemont (2016-2017) va haver de fer front a les negatives dels comissaris europeus pressionats pel PP a celebrar cap reunió. Tampoc cap primer ministre europeu es va reunir amb Puigdemont i només va trobar-se amb el primer ministre d'Itàlia, Matteo Renzi, quan es va desplaçar a Catalunya per donar suport a les famílies de les víctimes de l'accident d'autocar a Freginals, on van morir set estudiants italians. Amb el president Quim Torra (2018-2020) les coses tampoc van canviar i només es va poder reunir amb dos presidents, el d’Eslovènia, Borut Pahor, i el d’Armènia, Armèn Sarkissian, i amb una primera ministra, l'escocesa Nicola Sturgeon, que també batalla per aconseguir un segon referèndum pactat amb Londres, en un mandat marcat també per les limitacions de la pandèmia. Amb Sturgeon també es va veure fa pocs mesos Aragonès, que malda per intentar posar fi a l'ostracisme català en les relacions internacionals de primer nivell.