El Govern s’abona al decret llei
Des de la pandèmia, Catalunya legisla cada cop més per la via ràpida
BarcelonaEn temps en què la cultura de la immediatesa genera debats intensos, a Catalunya comença a instal·lar-s’hi una manera de legislar més centrada en la rapidesa i els resultats a curt termini que no pas en la pausa, el debat i la reflexió. En l’any que portem de legislatura, el Parlament ha aprovat 21 decrets llei i, en canvi, només vuits lleis -i tres de les quals, modificacions quirúrgiques de normes en vigor-. Quina diferència hi ha entre els dos camins? En el primer cas, legisla el Govern i el Parlament té el paper testimonial de decidir si valida el text. En un mes com a màxim queda tot el procés resolt. En el segon cas, la iniciativa recau en el Parlament, els debats s’estenen, els partits presenten i negocien esmenes i fins i tot hi ha marge perquè els ciutadans facin sentir la seva veu. Aquest procediment es pot allargar mesos.
Primer de tot, cal posar perspectiva. La cultura del decret llei s’accelera amb la pandèmia, malgrat que abans ja havia començat a ser una eina molt habitual per al Govern davant la precària majoria parlamentària. En la legislatura passada al Parlament (2018-2021), marcada pel covid, es van aprovar 67 decrets d’aquesta mena (30 abans de la pandèmia), més que en totes les legislatures anteriors juntes des del 2006, que és quan l’Estatut va regular aquesta tècnica legislativa. Per agafar els dos casos més extrems en aquest període: en el segon tripartit (2006-2010) es van aprovar 89 lleis i 8 decrets. En el de Torra, 32 lleis i 67 decrets.
Un cas paradigmàtic recent ha sigut el decret llei per fer la consulta dels Jocs d’Hivern que el Govern va anunciar el dimarts 15 de març. Aquell mateix dia es publicava al Diari Oficial de la Generalitat i entrava en vigor, i una setmana més tard el Parlament l’aprovava definitivament. Amb set dies, feina feta. En els últims mesos hi ha hagut decrets llei de tots els àmbits: educació, energies renovables, sous públics, habitatge, policia i ramaderia, per citar-ne alguns. De vegades vinculats a la pandèmia, però d’altres no.
Si es fixa la vista en l’Estatut, el decret llei es va dissenyar només per a casos de “necessitat extraordinària i urgent”, però és complicat fixar què respon a aquesta definició i que no. “Durant la pandèmia estava justificat”, concedeix un diputat de l’oposició, però afegeix que ara se n’ha acabat fent “un cert abús”. “El Govern li acabat agafant el gust”, lamenta un altre. El catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona (UB) Xavier Arbós exposa en conversa amb l’ARA que “el fenomen no és exclusiu” del Parlament -al Congrés se segueix la mateixa tendència- i que cal abordar-lo, perquè, per molt que hi hagi casos en què estigui justificat, “la proliferació de decrets llei és un símptoma d’una certa rebaixa de la qualitat democràtica”. “No és per fer cap drama, però és una rebaixa perquè es perd deliberació pública i capacitat d’informació als ciutadans”, reflexiona.
La millora del debat
En la mateixa direcció dispara l’exlletrat del Parlament Francesc Pau Vall. Per a ell el problema és que és “subjectiu” quina matèria pot ser “urgent” i quina no, tot i que recorda que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre el tema. Mirant una mica més enllà, considera que “el problema de fons” és cap on han evolucionat les cambres legislatives, que han perdut rellevància. “Ara s’hi fa més publicitat que debat. El Parlament s’hauria de modernitzar perquè s’està convertint en una mica decimonònic”, reflexiona. Hi coincideix Arbós, que creu que el compromís per reduir la legislació per la via ràpida hauria d’anar acompanyat “d’una millora del debat parlamentari”. És a dir, que guanyi pes el Parlament a l’hora de legislar, però que també pugi la qualitat del debat. “Tots hem vist la demagògia que s’hi gasta”, resol.
Ningú pot predir per on anirà el futur, però el Govern no té gaires incentius per deixar de presentar decrets llei. Tots els que ha portat al Parlament aquesta legislatura els ha aprovat amb el suport d’un o altre partit de l’oposició, i això que no té un soci parlamentari estable.
