La Moncloa, el Suprem i la reforma penal

BarcelonaVistos els antecedents, calia ser molt confiat per creure que el Suprem facilitaria deixar en un no res la resposta penal al Procés. No ho va fer quan va dictar sentència condemnant els principals dirigents independentistes pels delictes de sedició i malversació, i tampoc ho va fer més tard, quan el govern de Pedro Sánchez es va decidir a indultar-los. L'informe negatiu que els magistrats de la sala penal van elaborar llavors ja va impedir que les mesures de gràcia poguessin incloure la malversació. L'indult, per tant, ja va haver de ser parcial, conservant intacte el retret del mal ús dels fons públics. I l'intent de treure ara aquesta pedra de la sabata dels principals líders del Procés ha resultat, com es podia preveure, infructuós.

Ho posa també de manifest l'escrit de la Fiscalia, conegut divendres, amb petició de penes de presó de 7 i 6 anys, respectivament, per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, per considerar-los autors d'un delicte de malversació agreujada, en línia amb les tesis del Suprem en la recent revisió de la sentència. Alguns es deuen preguntar si valia la pena intentar-ho, si el govern no ha corregut un risc inútil en posar en marxa una reforma del Codi Penal que no li ha creat més que problemes. Josep Cuní em plantejava l'altre dia a l'informatiu que dirigeix a Ràdio Nacional si el Suprem pot  haver trencat o impedit amb la seva decisió que es portés a terme un dels principals acords polítics entre el PSOE i ERC en aquesta legislatura. Vaig respondre que l'acord era el d'intentar desactivar els efectes de la sentència del Procés per poder passar pàgina, però sense que hi pogués haver el compromís d'aconseguir-ho.

També és interessant comprovar si, davant de la resolució del Suprem, els socialistes s'han sentit frustrats o han respirat alleujats. Poden dir que ho han posat tot de la seva banda perquè finalment l'indult pogués arribar a ser complet aquesta vegada, per la via de la reforma penal, i que no és per culpa seva si els jutges no ho han permès. Però sentint algunes veus del PSOE i del govern, el que sembla és que s'han quedat més tranquils, un cop constatat que l'experiment no ha resultat plenament reeixit. La ministra d'Hisenda i vicesecretària general socialista, María Jesús Montero, ho va resumir amb especial claredat, en un exercici de neosincretisme en el qual podríem trobar el naixement d'una nova escola filosoficopolítica, la que portaria a tenir raó inclús quan no te la donen.

Quan la decisió de la sala penal acabava de sortir del forn i encara treia fum a la vista de tothom, Montero va resumir la situació tot dient que “la revisió de la sentència ha posat de manifest que el PP mentia quan deia que la reforma de la malversació i la sedició va beneficiar els protagonistes del Procés”. I va afegir que “la sentència dona la raó al PSOE”, perquè “els delictes tan greus continuen sent delictes amb l'actual Codi Penal”. En canvi, el portaveu del PP, Borja Sémper, deia: “Ens alegrem que l'estat de dret funcioni, i encara sort que els nostres contrapesos funcionen”. Un exemple clamorós de com els partits poden interpretar les decisions judicials del dret o del revés, segons els respectius hàbits de lectura.

I al Suprem, què diuen al Suprem de tot aquest embolic? La resposta és clara, perquè han pres la seva decisió per unanimitat. L'avantatge dels jutges és que no han de fer rodes de premsa. Tot el contrari del que els passa als partits. Cada matí, el Congrés de Diputats fa pública la llista de peticions dels grups parlamentaris per fer declaracions. Tothom vol parlar, de vegades amb resultat de guirigall. Dubto que l'actual versió de la pluralitat al Congrés sigui considerada de forma positiva pels mateixos protagonistes de la vida política. Ho menciono perquè aquesta situació deixa el Suprem més tranquil que mai. Nosaltres decidim i ells es barallen, podrien dir. I compte, perquè el Suprem les ha deixat anar molt grosses en la seva revisió de la sentència del Procés.

Feijóo, Ayuso i Abascal

Els magistrats que el 2019 van dir que els fets del Procés van constituir un delicte de sedició i malversació –quan el fiscal ho qualificava de rebel·lió i demanava 30 anys de presó– han afirmat ara que “la deslleialtat constitucional encaminada a la inobservança generalitzada de les lleis i a l'incompliment de les resolucions judicials ja no té tractament penal”. És a dir, que la reforma ha deixat impune qualsevol hipotètic procés secessionista sense violència. A Feijóo només li cal posar-se aquesta interlocutòria a la butxaca i anar-se'n de campanya electoral. Ayuso i Abascal poden fer el mateix. Però temps al temps. Si guanyen les properes eleccions generals ja veurem si corren a recuperar el delicte de sedició o tenen altres urgències al taulell. Hauran d'escollir entre provocar incendis polítics o bé optar per una administració discreta i eficaç de les principals prioritats.

De moment ha cridat molt l'atenció que el Suprem –com altres cops ha fet la Fiscalia– entri en el debat polític sobre els efectes de les reformes legals. Però cal recordar que té un suport legal per fer-ho. Es tracta de l'article 4.2 del mateix Codi Penal. Aquest precepte diu que en cas que un jutge o tribunal, en l'exercici de la seva jurisdicció, tingui coneixement d'alguna acció o omissió que, sense estar penada per la llei, consideri digna de repressió, es dirigirà al govern per exposar les raons que té per creure que hauria de ser objecte de sanció penal. És el que, indirectament, ha fet el tribunal. Ara bé, és molt clar que al darrere d'aquesta decisió no hi ha només l'aplicació d'un article. El que ha fet el Suprem és recolzar-se en aquest precepte per cridar l'atenció sobre el fet que la integritat territorial d'un país, d'un estat, és un bé jurídic que s'ha de preservar.

Dues consideracions finals. Aquesta resolució fa que l'objectiu de la desjudicialització de les conseqüències del Procés no s'hagi aconseguit, però la revisió de condemnes sí que ha tingut beneficiaris, per als quals la inhabilitació es considera extingida. I, d'altra banda, encara que en el futur no hi hagi contrareforma del Codi Penal, el que continua vigent és l'article 155 de la Constitució. Aquest precepte és l'arma legal de potència nuclear que queda en mans de qualsevol govern. El PSOE i el PP, que el van aplicar, en són molt conscients, inclús quan discuteixen aferrissadament si l'Estat s'ha quedat inerme davant de l'independentisme.