Govern d'ampli espectre i amb ADN PSC

BarcelonaLa composició d'un govern no és només una successió de noms, sinó que amaga múltiples missatges que s'han d'anar desentranyant en diferents capes. Així, per exemple, el primer executiu de Pedro Sánchez va ser el primer a tenir més dones (11) que homes (6). Aquest era el missatge. Què ens vol dir Salvador Illa amb l'extens executiu que ha configurat? Doncs que el seu és un govern d'ampli espectre, que abraça des de noms de l'antiga CiU com Miquel Sàmper a Empresa (ala liberal) o Ramon Espadaler per Justícia (ala democristiana), fins a ERC, amb càrrecs de l'administració Aragonès elevats al rang de consellers (Francesc Xavier Vila, secretari general de Política Lingüística, passarà a dirigir el departament de llengua; i Sònia Hernández passa de Patrimoni a consellera de Cultura). Però no ens enganyem: l'ADN d'aquest govern és pur PSC, una formació que avui se situa al centre del tauler i que aspira a convertir-se en un catch all party. Illa renuncia a fer picades d'ullet als comuns perquè tampoc no li interessa afeblir el seu espai i perquè hi té poca sintonia.

L'operació recorda en alguns aspectes al que va intentar Esquerra incorporant perfils com el de Carles Campuzano, Gemma Ubasart o Joaquim Nadal al Govern després de la sortida de Junts del Govern. A Aragonès, però, no li va sortir bé la jugada perquè tenia dos players a banda i banda, el PSC i Junts, interessats en tallar-li la gespa sota els peus, cadascun a la seva manera. I també, per què no dir-ho, perquè la maquinària d'ERC estava molt lluny del que representa el PSC, un autèntic exèrcit amb quadres formats en els diferents nivells administratius, des del municipal fins a l'europeu, passant pel govern espanyol. Perquè un membre del PSC pot ser alcalde, però també ministre o vicepresident del Parlament Europeu. Això fa que Illa tingui al davant una gran quantitat de noms per triar.

Tenim alcaldes, com Núria Parlon (Interior), exalcaldesses com Eva Menor (Igualtat), o una ex primera tinent d'alcalde com Sílvia Paneque (Territori), però també càrrecs de l'administració central, com Mónica Martínez (Drets Socials), i diputats de l'estricta confiança d'Illa com Alícia Romero (Economia), Esther Niubó (Ensenyament) o Òscar Ordeig (Agricultura). I finalment lampistes del partit com Albert Dalmau (Presidència), un exemple perfecte de com la factoria PSC produeix figures que saben fer funcionar les massa sovint pesades maquinàries administratives. El Pla Endreça de l'Ajuntament de Barcelona és cosa seva.

I un cop configurat aquest nucli dur del Govern amb ADN PSC, i ampliat amb els fitxatges més polítics com el de Miquel Sàmper (que va abandonar Junts a principis d'any), i amb perfils tècnics però amb contingut polític (com els excàrrecs independents d'ERC de Cultura, que llancen un missatge clar de continuïtat amb les polítiques culturals i lingüístiques), Illa es pot permetre el luxe d'incorporar uns quants noms de solvència tècnica contrastada com la metgessa Olga Pané (Salut), la bioenginyera Núria Montserrat (Universitats i Recerca) o el director de comunicació del Parlament Europeu Jaume Duch (un autèntic diplomàtic), en la línia del govern dels millors d'Artur Mas, i algun cop d'efecte sorprenent (sempre n'hi ha d'haver algun), com la de l'exjugador de bàsquet Berni Álvarez per a una conselleria de nova creació, la d'Esports.

Orgull de PSC

Com a últim apunt podem destacar que el PSC és un partit que ja comença a tenir prou història darrere per crear les seves pròpies nissagues. El nou conseller de la Presidència, Albert Dalmau, és fill de Joan Albert Dalmau, que ja va tenir un càrrec de l'Ajuntament de Barcelona amb Pasqual Maragall i Joan Clos. I Ferran Pedret, que serà president del grup parlamentari, és fill de qui va ser molts anys diputat al Congrés dels Diputats Jordi Pedret i de la que va ser diputada al Parlament i negociadora de l'Estatut Lídia Santos. Aquesta continuïtat familiar és més significativa del que pot semblar a simple vista: encarna una cultura de partit molt poderosa, un orgull de marca PSC, que la converteix en una formació capaç de superar les pitjors crisis. Tal com s'ha demostrat.