El Govern i la CUP eixamplen la seva distància però sense trencar

BarcelonaFa exactament un any la CUP era qui més a prop estava de ser el partit de l'estabilitat a Catalunya. Amb ERC i JxCat barallats per la investidura i amb el PSC i els comuns exclosos de les negociacions, els cupaires eren els únics que garantien els seus vots per fer Pere Aragonès president. Per tant, l'únic partit –al marge d'ERC– disposat a desbloquejar la legislatura i evitar unes noves eleccions. 365 dies després, s'ha girat la truita. Esquerra i Junts governen de nou, i ho fan més amb el suport habitual dels comuns –com els pressupostos– i el PSC –Jocs Olímpics i renovació dels mitjans públics– que no pas amb el del partit anticapitalista. ¿S'han trencat definitivament les relacions entre els dos partits de govern i la CUP? La resposta no admet ni un sí ni un no rotund.

En públic, el divorci es fa explícit. L'última mostra va ser just fa una setmana al ple del Parlament durant la sessió de control al Govern. "La immersió és un consens de país i un model pedagògic internacional. Vostès ara es venen la llengua", va dir la diputada cupaire Dolors Sabater a Aragonès. El president, poc procliu a elevar el to, no va poder dissimular el seu disgust. "Puc entendre que tinguin una posició crítica, però no ens poden dir que ens venem la llengua. Jo no ho diria mai de vostès", es va defensar.

Aquesta esgrima dialèctica va ser el colofó de setmanes de discrepàncies entre aquells socis que, sobre el paper, havien de formar la majoria independentista més àmplia de la història del Parlament. Però lluny d'aplicar "la majoria del 52%", la carpeta de conflictes es fa cada dia una mica més gruixuda i hi ha pràcticament tots els temes troncals de la legislatura: els Jocs Olímpics, la reforma de la llei de política lingüística i la taula de diàleg, per citar només alguns exemples. L'últim episodi, l'intent dels anticapitalistes de reprovar el conseller Josep Gonzàlez-Cambray al Parlament, que el Govern va aconseguir avortar gràcies als vots, precisament, del PSC i els comuns.

"Va ser un intercanvi molt dur", explica un dirigent d'Esquerra, rememorant els retrets creuats de la setmana passada entre Sabater i Aragonès. Tot i això, des del carrer Calàbria –seu dels republicans– no es dona res per trencat. Tot el contrari: "Seguim parlant i fent reunions. El nostre compromís és complir amb els compromisos als quals vam arribar pel pacte de la investidura", esgrimeixen des de la direcció d'ERC. El diagnòstic que fan és que en les últimes setmanes hi ha hagut "dos temes molt mediàtics" que han tensat les relacions al màxim –els Jocs i la llengua–, però no es dona "cap pont per trencat". Al Govern es reprodueix aquesta mateixa òptica. Com a mínim els telèfons entre la Palau de la Generalitat i els cupaires segueixen actius. Per exemple, el dia que la Generalitat va informar del pla d'estabilització de 59.000 treballadors públics que ara són temporals, la consellera Laura Vilagrà va fer almenys dues trucades abans que es comuniqués a la premsa. Una als sindicats, l'altra a la CUP.

Exemples pràctics

Un cas similar succeeix amb l'exigència que formulen els cupaires que la Generalitat es retiri com a acusació popular de les causes contra manifestants. Des del Govern s'assegura que els contactes són sovintejats i que fins i tot s'analitza "cas a cas". Contactes que per part de la CUP capitaneja el diputat Xavier Pellicer, i Vilagrà o representants dels serveis jurídics per part del govern. La Generalitat, a més, percep que no tot són negatives dels anticapitalistes. Per exemple, fa tres setmanes el Parlament va aprovar el decret per fer la consulta dels Jocs d'Hivern gràcies els vots de la CUP, i això que s'oposa frontalment al certamen esportiu. Quan el Govern va decidir anunciar en públic les dues consultes pels Jocs, els anticapitalistes van ser precisament els únics a qui Vilagrà va trucar abans de la roda de premsa.

Des de la CUP, la visió és bastant més pessimista. Fonts del partit admeten que es mantenen els contactes, però ho veuen més per qüestions de cortesia parlamentària que no pas derivats de l'acord d'investidura. Un acord que, emfatitzen, "no és de legislatura". "No tenim una relació estable perquè els seus socis preferents són uns altres", expliquen fonts cupaires, pensant, sobretot, en el PSC. De fet, la CUP intenta a través del seu discurs que qualli un nou concepte en la política catalana: la "sociovergència republicana". És a dir, les aliances a tres bandes entre ERC, JxCat i el PSC.

Fa pocs dies el mateix Pellicer declarava el seu partit "en peu de guerra" amb el Govern i donava la "legislatura per esgotada", però admetia que la CUP ara mateix no té prou força per "canviar d'escenari". La prova més evident que la legislatura aguanta és que Aragonès, quan els cupaires es van oposar als pressupostos, va retirar el seu compromís de sotmetre's a una qüestió a confiança a mig mandat que, a la pràctica, era donar a la CUP les claus d'unes eleccions anticipades. La va retirar i no va tenir cap conseqüència.

La prova dels pressupostos

Un dels fets que permeten desdramatitzar el divorci aparent és que encara queden mesos per a la següent prova de foc que permetrà mesurar l'estat de la relació: la negociació dels pressupostos del 2023. Res fa pensar que els cupaires s'avinguin a donar llum verda als nous comptes, tenint en compte que ja es van oposar als del 2022. Però per al Govern encara queden moltes batalles abans d'afrontar aquesta guerra. A més, ningú amaga ni al Palau de la Generalitat ni a la Moncloa ni als ajuntaments que els pressupostos del 2022 ja es van fer pensant en el fet que poguessin ser de dos anys. El 2023 és doble any electoral –municipals i generals–, i pocs governs sense majoria absoluta trobaran socis disposats a negociar.