El Govern busca noves coordenades per al nou any polític
Aragonès aparca la qüestió de confiança i afronta el 2022 sense soci estable
BarcelonaEl Govern va acomiadar l’any amb els principals deures fets: els pressupostos aprovats, que han entrat avui en vigor, i havent desencallat després d’anys de bloqueig la renovació de diversos òrgans estatutaris clau per al país com el Síndic de Greuges i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En molts països això seria una garantia suficient per encarar el nou any amb tranquil·litat i pensar en un primer tram de la legislatura plàcid. A Catalunya, no. El Govern comença el 2022 sense un soci estable al Parlament i amb el seu president, Pere Aragonès, anunciant un canvi substancial en el full de ruta previst del mandat: ha decidit aparcar la qüestió de confiança que havia pactat amb la CUP que se celebraria a principis del 2023. La legislatura catalana busca noves coordenades.
Feia ja dies que diversos senyals apuntaven en aquesta direcció, però la confirmació va arribar amb les campanades de Cap d’Any. En una entrevista amb Efe, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va explicar que el rebuig de la CUP -el seu soci d’investidura- als pressupostos de la Generalitat d’aquest any feia que “no tingui gaire sentit” mantenir la qüestió de confiança. Aquest era un compromís que s’havia inclòs en l’acord d’investidura ERC-CUP del març passat com a via per convèncer els cupaires per posar en marxa la legislatura com més aviat millor. El raonament era el següent: els anticapitalistes donaven estabilitat a l’executiu durant dos anys i, si durant aquest temps no quedaven satisfets, a mig mandat se celebraria una qüestió de confiança a Aragonès. I això era tant com entregar-los el botó vermell per provocar unes eleccions anticipades.
Ara, però, tot ha fet un gir. En els nou mesos que han passat des de la firma de l’acord, les dues parts s’han anat distanciant fins a la trencadissa definitiva que van suposar els pressupostos, quan la CUP hi va votar en contra i el Govern va haver d’anar a buscar a última hora el suport dels comuns. “No té gaire sentit mantenir una qüestió de confiança si aquesta confiança ja s’ha retirat abans”, argumenta el president. Tot i això, Aragonès no crema tots els ponts i assegura que “en les properes setmanes” treballarà per tornar a teixir “confiances” amb els anticapitalistes.
I ara què? Des del Palau de la Generalitat i des del quarter general d’Esquerra recepten la prudència habitual, accentuada des que van arribar als despatxos nobles de la plaça Sant Jaume. “L’acord amb la CUP no és paper mullat, encara és vigent. Les reunions fins i tot continuen”, asseguren des de la direcció d’ERC. La idea a partir d’ara és intentar complir al màxim els acords programàtics en matèria social i econòmica que es van firmar amb els cupaires a canvi de la investidura -la reforma policial, l’impuls de la renda bàsica, la creació d’una energètica pública, etc.- i que aquesta sigui la manera de reconduir la relació. A Esquerra no va sorprendre tant el no cupaire als comptes, ja que la història recent deia que només els havien aprovat un cop en la darrera dècada. “Se n’han desdit. La CUP ha pensat que no podia aprovar els pressupostos d’un senyor que havia treballat a la Caixa [el conseller Giró]”, interpreta una veu republicana de la Generalitat. El que sí que ha deixat més tocada la relació entre les dues parts és veure que els cupaires aprovaven una ponència política que fixava com a objectiu del partit a partir d’ara “desestabilitzar” el Govern. “Amb aquest gest està tot dit”, es lamenta un altre alt càrrec republicà.
El record de la via àmplia
Però, malgrat que l’escenari és incert, els republicans intenten veure el got mig ple. El pacte dels pressupostos amb els comuns de fa dues setmanes els permet vendre aquell Govern de “via àmplia” que havien reivindicat durant la campanya electoral. Una via àmplia -la de teixir pactes a quatre bandes entre ERC, JxCat, la CUP i els comuns- que generava incredulitat tant en rivals polítics com a les pròpies files, però que finalment no anava tan desencaminada. No s’han vist pactes a quatre bandes, és cert, però ERC ha aconseguit treure votacions importants amb la CUP -la d’investidura- i d’altres amb els comuns -l’aval del Parlament a la taula de diàleg i els pressupostos-. Fins i tot es podria afegir el PSC a l’equació, amb qui Esquerra -i també JxCat- ha renovat òrgans clau de l’entramat institucional de Catalunya i ha desencallat una paràlisi d’anys.
Per tant, la legislatura s’encamina cap a una geometria variable que hauria de permetre al Govern anar salvant les votacions i tirar endavant els projectes, però que l’allunya de solidificar la majoria independentista de més del 50% dels vots que es va aconseguir per primera vegada a les eleccions del 14 de febrer. ERC ha demostrat sentir-se més còmoda pactant amb els comuns que amb la CUP, però no pot canviar definitivament de soci perquè l’altre partit de la coalició governamental, JxCat, no vol ni sentir a parlar de tenir un vincle estable amb el partit de Jéssica Albiach. Així, en la legislatura catalana dels indults i de la majoria independentista més àmplia que mai, el Govern ha acabat teixint la pluralitat de pactes més àmplia de la darrera dècada. La CUP, els comuns i el PSC.
La legislatura catalana busca noves coordenades i ja no té una qüestió de confiança en l’horitzó. El Govern s’ha quedat sense soci estable -si és que el va arribar a tenir mai- i haurà de suar cada decisió de pes que hagi de passar pel Parlament. I tot plegat amb una taula de diàleg de teló de fons i de pronòstic incert. El nou any polític no serà plàcid, però això ja fa temps que forma part de la normalitat.