Gibraltar: cinquanta anys d’autodeterminació

BarcelonaAmb dos referèndums d’autodeterminació a la vista, el del Kurdistan meridional, previst per al 25 de setembre, i el de Catalunya, l’1 d’octubre, demà fa mig segle d’un altre plebiscit històric. El 10 de setembre del 1967, 12.138 gibraltarencs van votar a favor de “conservar el vincle amb el Regne Unit, amb institucions locals democràtiques”, i sols 44 van optar per “passar sota sobirania espanyola”, d’acord amb els termes proposats pel règim de Franco.

Aquella va ser la primera vegada que la població civil de Gibraltar, subalterna de la fortalesa militar des de l’ocupació anglesa del Penyal al principi del segle XVIII, va poder expressar a les urnes el seu estatus polític, amb una dictadura just a l’altra banda de la frontera. Una frontera, val a dir, que no trigaria a tancar-se, en represàlia justament per aquell referèndum, aprovat per Londres el 14 de juny del 1967 i supervisat pel primer ministre gibraltarenc, l’advocat Sir Joshua Hassan, la gran figura política de Gibraltar del segle XX i que reivindicava el seu origen sefardita i menorquí. El tall de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries amb Espanya, del 1969 al 1985 (la frontera va estar tancada més anys en democràcia que no pas en dictadura), va augmentar el sentiment nacional gibraltareny i l’orgull britànic, que es van materialitzar en l’establiment, a partir del 10 de setembre del 1992, del dia nacional de Gibraltar.

La diada del Penyal

“Mai abans s’havia pensat que calgués una diada nacional”, afirma Denis Matthews, un dels ideòlegs de la celebració i cofundador del Self Determination for Gibraltar Group (SDGG) juntament amb John Gomez. “Des que es va crear l’SDGG es va instal·lar la idea d’escollir un dia específic per a la celebració: el 25è aniversari del referèndum del 1967 es va considerar el més idoni”, afegeix Gomez, casat des de fa dues dècades amb una catalana.

“El primer referèndum -continua Matthews- va tenir una importància transcendental, perquè va ser el primer reconeixement del govern britànic que els ciutadans de Gibraltar teníem el dret de decidir el nostre futur”. Parla del primer referèndum perquè el 2002, just després que els ministres d’Exteriors dels executius de Blair i Aznar anunciessin a Barcelona que s’avançaria cap a una sobirania compartida a l’estil de Hong Kong, el govern de Gibraltar va convocar un nou plebiscit llampec, amb un resultat pràcticament calcat al del 1967: 17.900 vots en contra de la cosobirania i 187 a favor.

Demà, patint més per Londres i el Brexit (rebutjat al Penyal pel 95,91% de la població) que no per Madrid, el govern en ple i milers de gibraltarenys tornaran a sortir al carrer vestits de blanc i vermell -els colors de la bandera- per continuar fent sentir la seva veu en el ja secular conflicte diplomàtic hispano-britànic per la sobirania d’aquests sis quilòmetres quadrats de territori.