Germà Bel: "Canviar Espanya? Obligar l'altre a canviar és el pitjor fanatisme"

Sovint hem basat l'anàlisi del creixement de la pulsió sobiranista a Catalunya en el fracàs del procés estatutari. Vostè defensa que això no és així, que ve d'abans.

Sempre que hi ha moments de canvi de règim s'obre una finestra en què tot sembla possible. Va passar amb la Constitució, que va deixar una interpretació molt oberta. Durant un temps es va crear un malentès: el que per a alguns era un camí per iniciar canvis d'estructura de l'Estat, per a d'altres esdevenia un programa de màxims. En realitat no hi havia cap desig ni intenció, potser cap possibilitat, de transformar l'estat espanyol en plurinacional.

Què no s'ha fet bé a Catalunya?

Ens hem passat molt de temps reflexionant sobre el fet que a Espanya no ens entenen i hem dedicat poc temps a intentar entendre-la. Hem fet massa il·lusionisme de com voldríem que fos Espanya i no hem entès com era i com vol ser. Un país en què la immensa majoria té una sèrie de preferències i visions de la vida, ¿se l'ha de fer canviar per trobar-t'hi bé? És una mica egoista.

Qualsevol podria entendre, amb aquest plantejament, que l'opció més agressiva és defensar una Espanya diferent.

El pitjor fanatisme és obligar l'altre a canviar. Si és així, millor deixar la relació. Això no passa només en les relacions personals, sinó també en les col·lectives. No hi hem meditat prou. I si ho féssim podríem entendre una mica més la dinàmica i això permetria a Catalunya i Espanya rebaixar el nivell d'ira en l'anàlisi de les coses. No és una història de bons i dolents, és una història de nosaltresi els altres, perfectament compatible amb la diversitat interna.

¿Com passa algú com vostè, exassessor de Josep Borrell i Joaquín Almunia, exdiputat al Congrés, a defensar una via fora d'Espanya?

No és difícil d'entendre. Des d'inicis dels 80 fins al 2004 he participat molt activament en política, des d'un partit. Fins al 2012 he estat afiliat al PSC. He participat amb entusiasme en alguns moments en el projecte per canviar Espanya. Però això ha fracassat. Durant els anys 90 col·lapsa el peix al cove i, en els anys 2000, ho fa el model de transformació federal d'Espanya.

Ho sent com un fracàs personal?

Un fracàs és l'aprenentatge d'una manera com no s'han de fer les coses. Als Estats Units, la mitjana és fracassar tres vegades abans de fer una empresa d'èxit.

N'hi haurà que replicaran que precisament perquè el fracàs no ha de fer por, cal tornar-ho a intentar.

Està bé si consideres que l'anterior intent ha resultat fallit per incompetència tècnica. La meva conclusió és que això ve de molt lluny i hi ha unes contradiccions bàsiques que les dues parts no estan disposades a posar en comú. Si algú pensa que simplement s'havia fet molt malament, cal que ho continuï intentant. Amb tres condicions: no t'enganyis, no m'enganyis i no ens distreguis. La majoria dels catalans crec que hem decidit que ja n'hi ha prou de malentesos i embolcalls.

Alguns li podrien dir radical, amb aquests plantejaments.

M'agrada anar a l'arrel dels problemes, i penso que la radicalitat entesa en política és l'il·lusionisme, crear realitats virtuals que no existeixen. Jo em tinc per una persona bastant moderada. Un símptoma de moderació és no perseguir impossibles. El més radical és intentar crear una realitat que no existeix.

Certs sectors progressistes, d'ençà que l'autodeterminació és al bell mig de l'agenda política, sembla que han retrocedit en tesis àmpliament acceptades fins ara.

Hi ha gent que havia estat confortablement instal·lada en la majoria política, intel·lectual i emocional i, de sobte, a partir de la manifestació del 10-J, es troben en minoria. Una part del federalisme se sent molt agredida per l'entorn i no percep que la seva reacció és agressiva. Jo l'experimento. És molt humà. Cal entendre-ho. Si som nació, som sobirans. Si som sobirans, no hem de demanar permís. I ser sobirans no vol dir voler ser independents. Vol dir com prens decisions, no quines decisions prens. És l'hora que tots siguem molt honestos amb nosaltres mateixos.

Anirem a votar l'any que ve?

Crec que tindrem l'oportunitat de votar, però no sé quan ni com. Sobre la consulta, no crec que hi ajudin les pluges d'idees. Deixem treballar les institucions. Cal que siguem un xic seriosos.