Una Generalitat de mínims
La intervenció de l’Estat paralitza o alenteix bona part de l’activitat de l’administració, que funciona a mig gas
BarcelonaFa més de tres mesos que ningú seu a la taula rodona de la Sala Tarradellas del Palau de la Generalitat. L’última vegada que els consellers van ocupar el seu lloc va ser el 27 d’octubre, quan, hores després d’haver proclamat la independència de Catalunya des del Parlament, van decidir acatar el 155 i, per tant, el seu cessament. La perllongada solitud de la cambra on habitualment es reuneix el Govern -presidida pel quadre d’Antoni Tàpies sobre les quatre grans Cròniques-és, de fet, la imatge més clara dels efectes que té l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Una intervenció que ja dura més de cent dies i que, en espera d’un acord d’investidura que no arriba, ha deixat la principal institució del país en un estat d’hivernació. La maquinària no s’atura, però la sensació -coincideixen diverses fonts que segueixen en el dia a dia de l’administració-és de serveis mínims. “Es fa el mínim i imprescindible”, remarquen.
L’escena de la Sala Tarradellas és icònica però no és exclusiva. Es repeteix, amb diferents matisos, a les seus de totes les conselleries. A Territori i Sostenibilitat, per exemple, el despatx que fins a finals d’octubre ocupava Josep Rull es manté intacte a l’espera del seu retorn. Sobre el moble de darrere la taula, doncs, hi continuen el coet de Tintin i la miniatura d’un convoi de Ferrocarrils de la Generalitat que ja s’apreciaven en la fotografia que es va fer Rull el matí del 30 d’octubre, quan ja havia estat cessat. Aquella és, de fet, l’última imatge d’un conseller al seu lloc de treball. Des d’aleshores, res. Només l’ombra de l’article 155 i la feina diària i discreta de l’equip d’alts càrrecs que -comandat pels secretaris generals- segueix al capdavant de la Generalitat. Ells són, de facto, els artífexs que la maquinària funcioni encara que sigui a mig gas.
La continuïtat d’aquest sottogoverno a la institució ha permès un aterratge controlat de la intervenció del govern espanyol. Aquest va ser, de fet, l’argument que es va imposar quan, en la primera reunió que els secretaris generals van mantenir després del cessament del Govern, hi va haver veus que van posar sobre la taula la necessitat de fer un “gest de força” i de dimitir en bloc per donar suport als consellers cessats. Un gest potent, però que hauria deixat sense direcció política la Generalitat i els milers de treballadors que en formen part. Superat aquest debat, en aquella mateixa reunió es van establir les bases del que seria a partir d’aleshores la relació amb el 155, que, a grans trets, suposa facilitar a la Moncloa tot just aquella informació que demani: “Col·laborar en allò que sol·licitin. Ni més, ni menys”, resumeixen fonts presents a la trobada.
Topada a Exteriors
Incentivada pel desig de no alimentar el conflicte ni donar excuses a l’Estat per a una intervenció més dura de la Generalitat, aquesta predisposició a la col·laboració ha sigut la tònica durant els primers cent dies de 155. També hi ha hagut, però, temps per a les topades. La més evident ha sigut amb el departament d’Exteriors, l’únic on, fins ara, hi ha hagut acomiadaments de personal que no era directiu o de confiança dels anteriors consellers i també un dels pocs que ha rebut la visita en persona de funcionaris de l’Estat en busca d’informació que no se’ls havia facilitat. Ha sigut l’excepció en l’estratègia de la Moncloa, que -amb la convocatòria d’eleccions immediatament després d’aplicar el 155- va optar per una intervenció poc visible en què la presència a Catalunya dels secretaris d’estat -els que, en definitiva, tenen l’última paraula sobre què pot i què no pot fer la Generalitat- fos pràcticament inexistent. També la de l’home que controla el 155. El secretari d’estat d’Administracions Públiques i home de confiança de la vicepresidenta espanyola, Roberto Bermúdez de Castro, ha evitat posar els peus a les seus de la Generalitat. De fet, més enllà de la poca activitat, a les seus de les conselleries res fa evident el control de l’Estat, i, fins i tot, als accessos sovintegen les mostres de suport als presos polítics que són a Estremera i Soto del Real des de fa ja més de cent dies.
Tot i aquesta predisposició a la col·laboració, la gestió del dia a dia entre treballadors de la Generalitat i de l’Estat no sempre és fàcil. La gran majoria de veus consultades titllen de “cordial” la relació -gairebé sempre merament tècnica-, però també hi ha qui des de Barcelona admet tibantors amb els seus nous interlocutors. No són pocs els que es queixen que el govern espanyol -com va fer aquest mateix dimecres la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, al Congrés- presumeixi de la “facilitat” amb què s’està aplicant la intervenció de l’autonomia. “No estem aquí col·laborant i prou, som aquí per la nostra vocació de servei i per fidelitat als ciutadans de Catalunya”, resumeix un alt càrrec.
Una mostra d’aquesta resistència activa és la de la plataforma ServidorsCAT, que entre altres mesures du a terme un “inventari de danys” derivats de l’aplicació del 155. Una llista que, a més del cessament del Govern, suma ja 251 persones cessades; 40 organismes suprimits o intervinguts; 108 iniciatives normatives caigudes i 92 afectacions en la contractació.
Més enllà de l’impacte numèric, moltes coses estan aturades, i la sensació de serveis mínims s’imposa. Cada pas que vol fer la Generalitat -ja sigui per resoldre un expedient, asfaltar un camí o donar una prestació- requereix l’autorització de l’Estat, i això implica, d’entrada, un augment ingent de la burocràcia, sovint alentida també per la necessitat de traduccions. Habitualment, a més, la petició d’una autorització va acompanyada d’un grapat de preguntes del govern espanyol. “Volen saber-ho tot”, resumeix un treballador de la Generalitat.
Aquestes peticions d’informació han fet que els alts càrrecs que segueixen a l’administració catalana s’ho pensin molt a l’hora de decidir què cal tirar endavant immediatament i què es deixa en standby a l’espera que la presa de possessió d’un nou Govern comporti la posada en marxa, de nou, de la Generalitat ja sense les urpes del 155 a sobre i, per tant, sense haver de demanar permís a cada pas.
Tanmateix, totes les fonts consultades admeten que aquesta estratègia té poc recorregut i que, en el cas que les negociacions per a la investidura s’allarguin i es mantingui el bloqueig, hi haurà coses que no podran esperar més i que caldrà posar en marxa sota la tutela de l’Estat. És el cas, per exemple, de les preinscripcions escolars. O de la posada en marxa de programes que ja podrien estar en funcionament -el pressupost del 2017 està prorrogat- però que es reserven a l’espera d’un nou Govern. Tot i que pràcticament ningú dels que segueix en el dia a dia de la Generalitat hi participa directament, tothom mira de reüll les negociacions entre Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP. I, qui més qui menys, anhela un acord aviat per evitar que es prolongui el 155 i es posin en risc aspectes clau de la Generalitat que, fins ara, s’ha aconseguit preservar. En el rerefons, el temor que, si el bloqueig s’allarga en el temps, l’Estat acabi endurint l’aplicació d’un 155 que, més de cent dies després, manté la Generalitat sota mínims.
