La Generalitat va maniobrar per apropiar-se de Poblet en secret

BarcelonaSovint igual d’inescrutables, els camins de la política catalana i la religió s’han creuat en algunes ocasions al llarg de la història. La Caputxinada del 1966, la tancada d’intel·lectuals a l’abadia de Montserrat del 1970 o la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí el 1971 són alguns exemples de sinergies entre el món eclesiàstic i el polític. En els últims anys, però, els flaixos de l’actualitat política sovint s’han dirigit al monestir de Poblet. Allà va dipositar els seus arxius el president Josep Tarradellas, però també més recentment el lehendakari, Iñigo Urkullu, va confiar en els cistercencs per custodiar els documents de la mediació entre els governs català i espanyol el 2017. Últimament també s’hi ha gestat l’embrió d’un nou partit -el PNC-, i una visita dels reis ha acabat amb aldarulls.

Però precisament els murs de pedra de Poblet han sigut protagonistes d’una història sorprenent a què ha tingut accés l’ARA. Durant vuit anys, el monestir ha sigut propietat de la Generalitat. El 2011 el Govern va immatricular el monestir sense fer-ne publicitat. És a dir, va inscriure’l com a propi en un registre de la propietat -immatricular és un terme que ara relacionem sobretot amb l’Església catòlica, que ha dut a terme la mateixa pràctica durant anys, emparada per la llei-. El que va fer la Generalitat va ser un acte administratiu discret, sense cap mena de publicitat. I il·legal. Vuit anys després, el 2019, un jutge de Tarragona va declarar nul·la la inscripció. Poblet és propietat de l’Estat des del 1933. I el jutge va decidir que ho seguiria sent.

Què s’amaga darrere aquesta operació? Segons expliquen diverses fonts i consta en documents del Govern actual, als quals ha pogut accedir l’ARA, el promotor de l’acció va ser l’aleshores secretari del Govern, Germà Gordó, tot i que en van tenir coneixement altres directius de la Generalitat que eren necessaris per poder dur a terme un tràmit d’aquest tipus, com ara el llavors director general de Patrimoni, Jacint Boixasa, que de fet és qui va sol·licitar el tràmit davant el Registre de la Propietat. Consultat per l’ARA, però, Gordó ha descartat fer declaracions perquè diu que no recorda el cas.

Si bé l’impuls inicial del procediment hauria sorgit de Gordó -que després va ser conseller de Justícia-, el paper de Patrimoni és fonamental, ja que sense el vistiplau d’aquest departament l’administració no pot emprendre cap operació d’aquest tipus. Segons explica una font que coneix el procediment administratiu que cal seguir, aquesta unitat -ara adscrita a Economia però fins fa uns anys dependent d’Hisenda-és qui té l’última paraula sobre tot el que tingui a veure amb el patrimoni de la Generalitat, com ara una operació d’ampliació com seria la de Poblet.

Ara bé, Patrimoni només pot actuar si compta amb una sèrie d’informes favorables. En aquest cas, els van haver de facilitar l’Assessoria Jurídica del Govern, que estudia la qüestió des d’un punt de vista legal, la Intervenció General, que n’analitza la viabilitat econòmica, i, en aquest cas concret, la direcció general de Patrimoni Cultural.

Arguments competencials

L’argument esgrimit pel Govern el 2011 per donar validesa a l’operació, segons la documentació del cas, va ser el decret de traspassos de cultura del 1981; un de tants textos que conformaven l’edifici legal del nou estat de les autonomies, ja que un cop aprovat l’Estatut del 1979 calia traspassar les competències que ara corresponien a la Generalitat.

Una d’aquestes competències és la del patrimoni històrico-artístic. El monestir consta en la llista de béns immobles les competències sobre els quals, en cas de tenir-les fins llavors l’Estat, es transferien a la Generalitat. A més, per seguir construint l’entramat legal de la devolució de competències, el Govern va incloure Poblet en l’inventari de béns i drets de la Generalitat i el 1982 va signar amb el ministeri de Cultura el conveni per a la conservació i cura del monestir. Tot quedava pactat. En resum, se’n va traspassar la gestió, la conservació i la cura. Però no la propietat.

Poblet és de l’Estat des de l’any 1933, quan els Girona, família d’industrials procedent del Baix Camp i propietària dels terrenys, van cedir gratuïtament al Tresor Nacional les edificacions i terrenys. L’any 1953 el govern espanyol va cedir el dret d’usdefruit a l’orde cistercenc per un període de 99 anys. Per explicar bé la vinculació entre el monestir i l’Estat, val la pena apuntar que el rei és el president d’honor del Patronat de Poblet.

Per què, doncs, la Generalitat va voler immatricular Poblet? Vist amb perspectiva, es va tractar com a mínim d’una interpretació errònia o interessada del decret de traspassos. L’ARA ha consultat membres del Govern, càrrecs tècnics de diverses conselleries de l’època i actuals i fonts properes a la comunitat de Poblet i cap tenia coneixement dels fets. De fet, la sensació que regna entre les veus consultades és la incredulitat. Jurídicament, no té cap sentit la immatriculació; en termes generals, un no pot arrogar-se la propietat d’un bé si no hi ha una compravenda, herència o un canvi de mans similar.

Els registradors de la propietat, per la seva banda, simplement van prendre nota de la nova inscripció a la finca registral però no van analitzar-ne la legalitat o, si ho van fer, van comprar l’argument del Govern.

Revés judicial

Fet aquest breu apunt històric, tornem al 2019. Han passat 8 anys en què Poblet ha estat registrat de facto com a propietat de la Generalitat. Ningú no ho ha reivindicat. Ningú no n’ha intentat treure rèdit públicament. La Delegació del govern espanyol a Catalunya, però, s’assabenta de la situació i requereix formalment la Generalitat perquè rectifiqui la inscripció. No obté resposta i l’abril del 2019 denuncia el cas a un jutjat a través de l’Advocacia de l’Estat. El desembre del mateix any, el jutge sentencia a favor de l’Estat. Ho va tenir fàcil per decidir: els serveis jurídics de la Generalitat (la Generalitat del 2019, cal remarcar-ho) van decidir no discutir jurídicament la demanda que se’ls interposava; no van presentar batalla, en termes col·loquials. Al no comparèixer, automàticament li van donar la raó a l’altra part: l’Estat. Fonts del Govern consultades expliquen que els serveis jurídics “valoren el recorregut de les demandes” abans de decidir cap actuació.

Poblet, doncs, ha tornat a mans de l’Estat. La misteriosa immatriculació del monestir no ha tingut cap efecte. D’aquest creuament de camins no en sortirà cap pàgina per a la història.