García Egea, l'escuder de Casado que ha acabat sent la seva llosa
El secretari general ha volgut aconseguir el control intern del partit generant més anticossos que aliats
BarcelonaTot i estar acostumat a les curses de fons, siguin nedant, pedalejant o corrent, Teodoro García Egea (Cieza, 1985) és el dirigent del PP que arriba més desgastat a la recta final de la crisi interna. Després de tres anys i mig com a secretari general, la seva principal obsessió ha sigut el seu gran taló d'Aquil·les: el control intern del partit. Pablo Casado li va atorgar tot el poder, però lluny d'aconseguir lligar en curt el partit –i d'intents no n'han faltat– el president s'ha vist abocat a un motí per l'intervencionisme extrem del seu secretari general. Egea ha posat candidats afins i ha marcat el calendari electoral de les autonomies, però, quan tot ha esclatat, s'ha vist sol. Els editorials demanaven el seu cap i els barons, tot i que a alguns els havia posat ell mateix, també el situaven com a cap de turc. Només ha trobat el suport del seu amic, el president murcià, Fernando López Miras. I la cacera contra ell ha acabat posant contra les cordes el mateix Casado, acorralat pels que per terra, mar, aire i editorial de diari li demanen la dimissió.
Egea es va forjar com a polític a Múrcia. Amb 22 anys ja era regidor del seu poble, Cieza, on és recordat per haver instal·lat wifi públic –ell és doctor en enginyeria de telecomunicacions i un apassionat del món de la tecnologia– però sobretot per ser el campió mundial llençant amb la boca pinyols d'olives. 16,84 metres. A l'entrevista postpartit va dir que havia sigut qüestió de sort perquè mai passava dels 12. Ràpidament va fer el salt a la política estatal i va arribar al Congrés amb 26 anys. Allà es va fer íntim de Casado. I d'aquí, a un banc del Retiro on el 2018, mentre les seves filles jugaven al parc, tots dos van acordar presentar-se a les primàries del PP. Casado en seria el president i Egea controlaria el poder intern. I n'ha tingut tot el que ha volgut.
L'objectiu: fer foc nou al territori. El resultat: incendis. Egea ha imposat els seus noms a les Illes Balears, amb Marga Prohens substituint Biel Company; al País Valencià, triant Carlos Mazón per ocupar el lloc d'una Isabel Bonig que, enfadada, va deixar l'acta de diputada; al País Basc, posant com a candidat Carlos Iturgaiz quan Alfonso Alonso ja es veia fent campanya; o a Catalunya, on després de la patacada del 14-F va desmuntar l'equip d'Alejandro Fernández i també va rellevar els presidents provincials per situar-hi gestores. El control territorial ha volgut ser tan profund que, més que aliats, ha trobat enemics quan necessitava suports.
La seva hiperactivitat interna al PP la compagina amb un dia a dia tant o més intens. Els diumenges no són sagrats i a vegades s'acosta a Génova, on treballa una estona mentre els seus tres fills juguen pel despatx. Si no, tant pot fer una ruta en bicicleta amb una travessia esquiant com nedar a la platja de la Concha de Sant Sebastià o córrer per la ciutat de les Arts i les Ciències de València. O, si cal, tocar l'himne d'Espanya amb un orgue o flamenc amb una guitarra espanyola. I això que el seu instrument predilecte és el piano –té més de deu anys de formació i Bach i Mozart com a referents.
Al PP ha volgut tocar totes les tecles, i això ha generat malestar també a Andalusia i Castella i Lleó, territoris on ha pressionat per avançar eleccions. De fet, l'única gran victòria electoral del seu mandat li ha fet més mal que bé: la d'Ayuso. Al final, la voluntat de controlar una presidenta madrilenya que no es deixa encotillar ha conduït el secretari general –i de retruc Casado– a un carrer sense sortida. Un Egea que es declara gamer i que a finals d'any es volia comprar l'última versió del Call of Duty. Tot aprenentatge anirà bé de cara a la batalla definitiva. De moment, estan atrinxerats i amb el dubte de si, aquest cop, el pinyol se li ha entravessat.