La galàxia del vell PSOE es mobilitza contra Sánchez

MadridSi Pedro Sánchez vol aprovar una llei d’amnistia per pactar la investidura amb ERC i Junts, no ho tindrà fàcil. A l’oposició furibunda de la dreta i l’extrema dreta política, mediàtica i econòmica, de l’aparell judicial i de l’alt funcionariat, se suma també la de la vella guàrdia socialista, encapçalada pel mateix Felipe González, i el PSOE més jacobí, que ja ha sortit en tromba a deixar clar que no ho acceptarà. Aquesta setmana un dels seus representants, l’exlíder dels socialistes bascos Nicolás Redondo Terreros, que de fet ja feia anys que s’havia distanciat del partit i que participava en actes del PP, ha estat expulsat del PSOE per les seves crítiques constants a la direcció.

Redondo Terreros és l’últim de tota una llarga llista d’exdirigents socialistes que ja van començar a abandonar el partit quan José Luis Rodríguez Zapatero es va imposar a José Bono en el congrés del PSOE de l’any 2000. Allò va ser el principi del final del felipisme, que mai va combregar amb la visió plurinacional i l’aposta per recuperar la memòria republicana de l’expresident espanyol. És aquí quan el PSOE es comença a escindir en dues ànimes, una més nacionalista espanyola i partidària de l’entesa amb el PP, i una altra més esquerrana i oberta a la pluralitat de l’Estat. La primera que va saltar del vaixell va ser l’andalusa Cristina Alberdi, que va ser ministra d’Afers Socials en l’últim govern de González i que va abandonar el partit el 2003 en protesta pel pacte del PSC amb ERC el 2003, el Pacte del Tinell. Alberdi va ser ràpidament cooptada pel PP de la Comunitat de Madrid.

Fugues i expulsions

La segona cara coneguda a marxar va ser Rosa Díez, que va deixar el PSOE l’any 2007, després de l’aprovació de l’Estatut, per fundar un nou partit, Unió Progrés i Democràcia (UPyD), dissolt el 2020. Díez manté ara posicions ultranacionalistes fins i tot més properes a Vox que a les del PP. Una baixa també sensible en l’àmbit del socialisme basc va ser la d'Enrique Múgica, històric militant del PSOE mort el 2020 que va participar en el famós Congrés de Suresnes del 1974 que va encimbellar González. Va ser ministre de Justícia (1988-1991) i Defensor del Poble (2000-2010), càrrec des del qual va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut. Arran de l’assassinat del seu germà Fernando per part d’ETA el 1996 es va anar radicalitzant. Va deixar el partit el 2018 com a protesta per una foto en què la líder del PSE, Idioa Mendia, compartia fogons amb Arnaldo Otegi i altres polítics bascos.

Un any abans, el 2017, havia sigut l’exministre de l’Interior Javier Corcuera qui va estripar el carnet l’endemà de la victòria de Pedro Sánchez sobre Susana Díaz. I un any després, el 2019, va ser la val·lisoletana Soraya Rodríguez qui va marxar en protesta pels pactes amb els independentistes. Finalment, l'expresident madrileny Joaquín Leguina també va ser expulsat el 2022 per haver donat suport a Isabel Díaz Ayuso. Aquesta setmana ell mateix ha explicat que el 23-J va votar Feijóo.

L'antisanchisme de Felipe

Tots ells són ara veus crítiques contra Sánchez i habituals dels mitjans de la dreta, però no són els que fan més mal. El que neguiteja més el president espanyol són dues figures històricament enfrontades entre si i que ara fan pinya contra Sánchez: Felipe González i Alfonso Guerra. González, que va participar en la conspiració per treure Sánchez de la secretaria general del PSOE el 2016 i que no ha amagat mai l’antipatia que li té (malgrat que el gener del 2021 s’hi va abraçar en un acte del PSOE), encapçala ara l’ofensiva del vell PSOE contra l’amnistia "perquè no cap a la Constitució". En una entrevista a Onda Cero (sempre els mitjans de la dreta) el dia 5 va admetre que el 23-J li va costar votar el PSOE, tot i que ho va fer. I aquesta setmana ha criticat l'expulsió de Redondo Terreros del partit.

Molt més contundent és Alfonso Guerra, que va fer tota una declaració de principis el dia 7 a la Cope: "Jo no em resigno, no ho suportaré, em rebel·lo perquè aquesta amnistia és la condemna de la Transició". Guerra sempre va representar l’ala més espanyolista del partit i en el seu dia va pronunciar la famosa frase del "ribot" sobre l’Estatut. Ara amenaça fins i tot amb participar en la manifestació del dia 8 d’octubre contra l’amnistia a Barcelona.

En una línia anti-Sánchez similar a la dels seus antics caps s’han pronunciat els últims dies exministres, expresidents autonòmics i exalcaldes de l’època de González com José Barrionuevo, Juan Alberto Belloch, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Joaquín Almunia o Francisco Vázquez. Barrionuevo i Belloch, per cert, han defensat últimament el terrorisme dels GAL contra ETA.

Però què és el que ha portat dos emblemes socialistes com González i Guerra a enfrontar-se tan directament al seu partit? Diversos dirigents socialistes de l’època felipista coincideixen que es tracta de dos personatges "arrogants", amb una "alta estima per si mateixos", i que no s’han sabut adaptar als nous temps. Un exministre de l'època es declara "decebut" sobretot en el cas de González, no tant en el de Guerra, però en general al PSOE no es vol obrir una batalla contra ells.

D’alguna manera, tots dos senten que l’acció de Sánchez, igual com abans la de Zapatero, és una esmena a la seva gran obra, la Transició, per exemple en l’àmbit de la memòria històrica. Però sobretot el que uneix totes aquestes veus crítiques del vell PSOE és un fort component de nacionalisme espanyol. No en va, el New York Times va destacar el 1982 que la victòria del PSOE suposava l’arribada de "joves nacionalistes espanyols" al poder.

Ministres de Zapatero

L’oposició a l’amnistia va més enllà del nucli felipista. També hi ha exministres de José Luis Rodríguez Zapatero (que és el gran valedor de Sánchez davant les bases socialistes) que, tot i haver signat un manifest a favor del vot a Sánchez el 23-J, ara prefereixen repetir les eleccions abans que concedir una amnistia. És el cas de Jordi Sevilla i de Ramón Jáuregui. Un altre exministre de Zapatero, tot i que sense carnet, el gallec César Antonio Molina, es dedica des de fa anys a atacar Sánchez des de les pàgines d'El Mundo.

Un quart grup serien els crítics amb Sánchez que encara queden dins del partit, els anomenats barons. El més important és el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, ja que tant l’aragonès Javier Lambán com l’extremeny Guillermo Fernández Vara han estat descavalcats pels pactes PP-Vox. García-Page sí que preocupa a la Moncloa perquè és l’únic crític amb poder institucional, tot i que estan convençuts que no anirà més enllà de fer declaracions, per incendiàries que siguin.

Finalment, l'últim col·lectiu d’aquesta galàxia serien els jacobins, que, de moment, guarden silenci. En aquest grup hi hauria Josep Borrell (que és cap de la diplomàcia europea gràcies a Sánchez), José Bono, Javier Solana o Susana Díaz. Segurament, cap d’ells té interès ara a entrar en una guerra oberta amb el secretari general, per al qual tant Bono com Solana van demanar el vot el 23-J.

La dreta està molt interessada a magnificar aquesta oposició interna a Sánchez dins del PSOE, mentre que des de Ferraz ho intenten minimitzar. L’única cosa clara és que a Sánchez no li fa ni fred ni calor. Encara més, l'experiència demostra que com més l'ataquen més convençut està del que fa. I més després de la remuntada del 23-J.