Fukuyama evita legitimar la independència de Catalunya a Madrid

MadridFrancis Fukuyama no considera “desitjable” la independència de Catalunya, Escòcia o el Quebec, però tampoc la veuria tràgica. Ho explica al seu últim llibre, El liberalismo y sus desencantados. Cómo defender y salvaguardar nuestras democracias liberales (Editorial Deusto), però evita fer-ne referència en la seva conferència que allotja la Fundació Rafael del Pino a Madrid. Seria un esport de risc davant un públic en què predominen homes encamisats i cabells repentinats cap endarrere, entre els quals molts sud-americans preocupats per l’auge de les esquerres al continent. La dosi de rabiosa actualitat és que el pensador nord-americà considera “pèssima” la Constitució que el poble xilè acaba de rebutjar.

Tornant a Catalunya, el politòleg no té dubtes que si arribés la independència no aniria en contra dels principis liberals. En quin sentit? Creu que, com a Escòcia o al Quebec, no hi ha al darrere motivacions de prevalença d’una ètnia o una religió respecte a una altra. Fukuyama rebutja models nacionalistes i populistes com el de Víktor Orban a Hongria, però, en canvi, es mostra “cautelós” i “respectuós” –deia aquest diumenge en una entrevista a El Mundo– amb regions amb “tradicions històriques i culturals” com és el cas de Catalunya. Constata que hi ha comunitats que se senten més arrelades a una identitat i no tant a “la noció abstracta d’igualtat entre éssers humans”. A partir d’aquí, l’acció política es pot basar en el domini excloent d’un grup sobre un altre, cosa que rebutja, o bé que prevalguin els valors comuns, l’autonomia de l’ésser humà per prendre decisions morals i econòmiques i la igualtat de drets. Fukuyama no dubta que una Catalunya independent es guiaria per aquests principis.

Alhora, el ponent reconeix que certes polítiques identitàries han sigut beneficioses per als valors liberals, com les que van acabar amb la segregació racial als Estats Units. ¿Cal adoptar polítiques que donin privilegis a categories minoritzades o cal prioritzar l’individu? Fukuyama es fa aquesta pregunta quan aborda els desafiaments que les polítiques progressistes representen per al liberalisme. Arriba a la conclusió que les amenaces del populisme de dretes són superiors a les que arriben des de l’esquerra. “Soc un socialdemòcrata”, es defineix al final de l’acte, durant el torn de preguntes.

Des del públic li demanen si se sent liberal tal com s’entén als EUA –més aviat una concepció d’esquerres– o com s’interpreta a Europa –una defensa del lliure mercat–. “Una mica dels dos”, respon. Creu en els mercats i la propietat privada, exposa, i també en la protecció social des dels estats. En aquesta línia, qualifica de “ridícul” que no hi hagi un sistema de sanitat universal als Estats Units. Molt crític amb Donald Trump, Fukuyama fa saber al públic que entre Joe Biden i Bernie Sanders per al Partit Demòcrata, va optar per l’actual president. “El pla econòmic de Sanders no em sembla realista”, diu, i de tota manera es mostra “decebut” amb un Biden que, al seu entendre, “ha anat més a l’esquerra del que preveia”.

La fi de la història

Conegut per la seva asseveració que amb la caiguda de la Unió Soviètica s’havia arribat a la “fi de la història”, els seus defensors sostenen que se l’ha malinterpretat durant 30 anys. Al seu llibre El fin de la historia y el último hombre (1992) enterrava el debat ideològic i sostenia que les democràcies liberals havien vençut per sempre el comunisme, però advertia dels perills amb què es trobarien, guerres incloses. “No es pot dir que no hagués encertat”, diu el presentador de l’acte, davant la invasió russa a Ucraïna. Entre el públic recorden que, com a mínim, sí que es va equivocar a l'avalar la política exterior de George Bush amb la Guerra de l’Iraq.