El front ultra dispara contra tothom als tribunals

MadridUn actor recorre la crònica judicial espanyola dels últims 18 anys buscant constantment un lloc destacat en els títols de crèdit. Com passa amb els eterns secundaris, de vegades assoleix un paper protagonista i d’altres no, però sempre hi és. Es tracta de Manos Limpias, una fàbrica de querelles que utilitza l’acusació popular -reservada per a aquells que no són perjudicats directes- per personar-se en gairebé tots els casos amb rellevància mediàtica.

Registrat el 1995 com a sindicat de funcionaris, la resta de les centrals neguen que tingui activitat representativa dels treballadors públics. Què és llavors Manos Limpias? Respon el seu líder, el lletrat Miguel Bernard, que va fundar el sindicat quan era funcionari de l’Ajuntament de Madrid: “Som un sindicat-associació que no està hipotecat ni depèn de cap partit o grup de pressió. Som constitucionalistes i defensors de l’estat de dret. No som ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Ens dediquem a lluitar contra la corrupció”.

No hi ha institució a Espanya que s’hagi escapat d’una querella de Manos Limpias. Disparen contra el PSOE en el cas dels ERO d’Andalusia, contra el PP pels papers de Bárcenas, assenyalen la família reial en el cas Nóos i mantenen una obsessió pels nacionalismes perifèrics: van aconseguir la condemna del president del Parlament basc, Juan María Atutxa, i ara van contra Artur Mas per sedició i desobediència. Fins i tot el FC Barcelona està pendent que Manos Limpias pagui la fiança que els exigeix el jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz per personar-se en el cas Neymar.

¿Manos Limpias no té, per tant, una ideologia? No és el que indica el passat de Bernard. De la mà de Blas Piñar, antic líder de Fuerza Nueva, Miguel Bernard va arribar a secretari general del Frente Nacional, una formació que es va dissoldre després del fracàs a les eleccions europees del 1989. “Va ser un fiasco, els nostres vots se’ls va emportar tots Ruiz-Mateos”, recorda. Creada a imatge i semblança de la formació liderada a França pels Le Pen, Bernard diu que el seu programa era eminentment “europeista”.

Un advocat d’un dels despatxos més prestigiosos de Madrid, que se les ha tingut amb Manos Limpias als tribunals i prefereix mantenir-se en l’anonimat, explica a l’ARA: “En els últims temps estan sent molt curosos amb les qüestions ideològiques. Intenten blanquejar la marca. Han deixat els Lunnis i Garzón per obrir mercat. El tema del Barça els obre les portes de l’ As i el Marca, un terreny que no tenien explotat”.

El lletrat esmenta la sèrie infantil dels Lunnis, denunciada davant el Defensor del Menor per haver inclòs un casament entre dos ninots del mateix sexe. “Ho vam fer perquè ens ho van demanar associacions de pares que deien que feia mal als menors. Volien que Manos Limpias denunciés aquesta corrupció de tipus moral”, s’excusa Bernard.

Qui hi ha darrere l’associació?

Una altra de les preguntes habituals en tractar el fenomen de Manos Limpias és qui sufraga la seva frenètica activitat als jutjats. Miguel Bernard assegura que tenen una mica més de 5.800 afiliats que paguen 60 euros anuals de quota. Ara, a més, qualsevol pot afiliar-s’hi sense necessitat de ser funcionari, ja que s’han constituït també en associació. L’experiment no els ha fet créixer, ja que la xifra d’afiliats és inferior a la que va declarar en un reportatge d’ El Mundo el 2005. ¿I només amb les quotes es pot estar en tants processos? “Tenim despatxos d’advocats que ens ajuden desinteressadament en gairebé totes les comunitats autònomes”, diu el seu líder.

Si hi ha algú més darrere de Manos Limpias segueix sent un misteri. I no serà perquè, segons Bernard, l’Estat no hi hagi indagat. Assegura que el CNI els ha investigat, tant en temps del PSOE, com ara, amb el PP. “Si hi hagués alguna cosa irregular estaríem il·legalitzats des de fa temps”, presumeix.

Ja jubilat, Bernard diu que dedica a Manos Limpias 17 hores diàries, dissabtes i diumenges inclosos. És possible que no per a gaire temps més. El govern espanyol vol reformar l’acusació popular en la pròxima reforma de la llei d’enjudiciament criminal, per tal que partits, sindicats i persones jurídiques, públiques o privades, no puguin integrar-la, i limitant la tasca d’acusació gairebé exclusivament a la Fiscalia, amb dependència jeràrquica del fiscal general que designa l’Estat.